Parròquies de Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Esteve de Vinyoles i Sant Genís d'Orís

Donar sempre gràcies a Déu.

Si la setmana passada us parlava d'aquells avis que, tenint de tot, eren infeliços, en canvi avui us vull parlar d'un altre matrimoni d'avis que, a més viuen al davant mateix d'aquells dels que us deia. A aquests els he anat a veure aquest divendres, perquè la seva filla així m'ho havia demanat, i varen estar molt contents de rebre a casa Nostre Senyor: es varen confessar i varen rebre la comunió, amb tota senzillesa i alegria. En canvi, fixem-nos-hi, els de la setmana passada em van posar excuses per combregar un altre dia que no aquell que tenien Nostre Senyor al seu davant, no se'n van adonar.

Encara, dies enrere ens adonàvem i reconeixíem que nosaltres estem en deute amb Déu, que és a Ell a qui li devem tot: el que som, el que fem, el que tenim, el que pensem i el que creiem, i com massa sovint li fallem a Déu, el nostre Creador i el nostre Pare, perquè anem a la nostra i ens deixem dur per l'egoisme, per l'enveja, per l'orgull, pel pecat, en definitiva.

I és que la felicitat és per a aquells que se la mereixen i la reben amb alegria, és el que ens diu Jesús en el Discurs de la muntanya (Mt 5), fins i tot quan les coses a la vida no acaben d'anar com a nosaltres ens semblaria que haurien d'anar.

Sempre hem de donar gràcies a Déu i ell, de fet, només espera això de nosaltres, perquè, sinó a qui li devem la vida?

Si estic malalt, sempre li puc donar gràcies per la gent que em cuida, perquè podria tenir una cosa pitjor, perquè hi ha tractaments i cures que puc rebre gràcies als avenços de la medecina.

Si he tingut un accident, he estat de mala sort, la fatalitat m'ha caigut a sobre, li haig de donar gràcies, perquè encara podria ser pitjor.

I per sobre de tot, donar-li gràcies perquè Ell no em deixa mai sol, i tinc en ell el meu consol i la meva companyia.

La felicitat la tenim a tocar dels dits.

Sense anar més lluny, aquest dissabte estava amb una família jove amb dos fills, tots dos treballen, ell és empresari i m'explicava les dificultats actuals per tirar endavant i com, molts dies, quan tornava a casa cansat per tota la feina feta i que no sempre tenia els fruits desitjats, encara donava gràcies a Déu perquè tenia una família que l'esperava, perquè tenia una esposa i uns fills preciosos que són el sentit de la vida i la plenitud de l'amor.

O bé el mecànic, que quan li duc el cotxe sempre fem la xerrada, no sé si em cobra aquella hora que parlem! I ell, que és una mica filòsof, encara que no ho sàpiga, em venta aquesta: 'si, avui dia, sembla que ho tinguem tot, però què tenim ara que no tinguéssim fa vint anys i, en canvi, la gent va pel carrer emmurriada i empipada amb ella mateixa. La gent no és feliç!'.

Diada de Mans Unides

Encara més, celebrem la col·lecta per a Mans Unides, una organització que volem ajudar per al desenvolupament i contra la fam en el món, treballen en molts racons del nostre planeta que podem ajudar, perquè encara que pensem que necessitem tots els diners per a nosaltres, al contrari ens adonem que jo puc ajudar els pobres del tercer món, des de la meva petitesa, perquè n'hi ha que estan molt més necessitats que jo i, amb el meu donatiu, m'estic fent uns amics que m'obriran les portes del cel, n'estic segur.

La Mare de Déu de Lurdes.

Enguany celebrem els 150 anys de les aparicions de la Immaculada Concepció a Lurdes, a França. Els que hem tingut la gràcia de fer aquesta experiència amb els malalts, hem pogut ser testimonis del miracle de Lurdes que és que, tots, bons i sobretot malalts, davant la Mare de Déu, ens adonem que, encara que jo pugui estar malalt o necessitat, sempre n'hi ha un altre que necessita del meu suport, del meu ànim i del meu ajut. Maria ens té sempre presents, la nostra Mare del Cel no deixa que prenguem mai mal.

Quina és la recepta màgica?

A aquesta pregunta, massa sovint se la contesta dient que no n'hi ha de fórmules màgiques, justament perquè no és màgica, sinó que és el més quotidià que ens puguem imaginar, perquè es tracta de tenir Déu en el nostre cor.

No hi volem tenir les coses, els objectes creats, sinó el Creador: no ens farà feliç ni el cotxe millor, ni la casa més lluïda, ni els diners, ni els plaers, ni les assegurances, ni seguretats, sinó únicament el Creador que ens dóna el seu Fill Jesucrist perquè estigui en el nostre cor i sigui, d'aquesta manera, la llavor de vida eterna que brosti amb força.

La felicitat és per a aquell que la desitja i la busca, que l'accepta en la que Déu mateix li dóna i no allò que em penso i m'enganyo pensant en el que hauria de fer, de ser, de tenir i no sóc, ni tinc, ni faig. És el camí de l'eterna insatisfacció.

Déu ens crida a la felicitat, a la salvació. L'eucaristia és la felicitat de Déu sembrada en el nostre cor. Tinguem sempre Déu en el nostre Cor, llavor de felicitat.

ESCALFAR EN MI LA CRIDA DE JESÚS A SEGUIR-LO EN LA MEVA VIDA

Situacions de desànim i manca de fe

Una situació d'aquesta setmana: anava a veure uns avis que s'estan tancats a casa, una casa tota nova, que encara no deu tenir ni dos anys, de tantes com se'n fan al nostre voltant. Al garatge, me'l van ensenyar, un cotxe de gamma alta -repeteixo, de gamma alta- nou i, com qui diu, per estrenar. Semblava que ho tenien tot, però no. Els faltava tot, perquè no eren feliços. En les seves paraules només hi havia lamentacions:

• que si hauria pogut ser d'una altra manera,

• abans la gent s'estimava més,

• abans la família vivia més unida,

• si jo tingués uns quants milions més,

• abans, abans, abans...

• si no fos... la sabem, aquesta cançó.

I en canvi, no s'adonaven que viuen en un país com el nostre, on la gent té tot el dret a la vida, a ser curats i ser cuidats fins a l'extrem de la pròpia existència,

on no ens adonem que, si la família no ha estat el que hauríem volgut que hagués estat, en canvi, continuem tenint bona part dels nostres al voltant, que cuiden de nosaltres, que ens estimen, que es preocupen.

Oi més quan a la casa hi ha gent jove, que encara s'ha d'obrir pas a la seva vida, que està en procés d'estudis, que ha de viure engrescada i motivada per buscar el millor per a ells i per als seus, perquè la vida, avui, és molt llarga; el món dóna moltes voltes i després d'una pujada, ve una baixada; després d'una temporada de vaques grasses, en vénen de magres.

En definitiva, no sabem què tenim, i no sabem donar-ne gràcies a Déu.

Cal mirar endavant, perquè el futur, el temps, és d'aquells que se'l busquen i se'l demanen. El destí ens el fem cadascú amb la nostra vida i el nostre treball.

A més que tots estem destinats a la Salvació, perquè Déu ho vol així, però moltes vegades som nosaltres els qui no ens volem salvar i volem viure com a condemnats. És aquesta la sensació que vaig tenir en visitar aquella casa.

Perquè el que és inevitable és que una situació i una espiral d'aquest estil no té solució: si caus en l'espiral del desànim i de la lamentació és com si volguessis avançar però mirant enrere, aleshores segur que s'acaba caient.

Una situació com la que acabo de descriure està marcada per una gran manca de fe, i com a manca de fe, també manca d'esperança, tot es va enfosquint i no hi ha possibilitat d'ensortir-nos-en. Evidentment, la pràctica eucarística d'aquella família era nul·la i, si alguna vegada havien tingut fe, ara es queda en quatre costums un tant supersticiosos que no porten enlloc.

Com pot ser que persones grans, avis i àvies, que en la seva joventut havien estat formats en la fe i en la pràctica eclesial, ara resulta que no vénen mai a missa ni tan sols ho troben a faltar? No ho podré entendre mai!

Només si ara veig que viuen en un infern, perquè per a ells la vida no té sentit, no saben què hi fan en aquest món i tot ho veuen gris i desesperant.

Jesucrist ens continua cridant.

En efecte, Jesús passa al nostre costat avui, en aquests començaments d'any, i em diu, em crida: 'Ei, que el Regne del Cel és a prop: no t'adormis, no et desanimis, no t'arronsis, deixa la rutina, deixa el teu estil de vida gris i segueix-me, perquè jo et faré pescador d'homes'.

M'ho diu a mi, a cadascú dels que avui hem rebut l'Evangeli, si no estàvem massa despistats. A mi em continua dient: 'posa en pràctica el teu baptisme, viu la teva fe i mira de viure-la amb el màxim d'intensitat, no posant excuses de mal pagador o deixant-ho tot per al dia de demà, o per a una situació límit. Al contrari:

• no miris enrere,

• no pensis en el que hauria pogut ser d'una altra manera;

• no et torturis ni t'amarguis pensant que les coses podrien haver estat diferents, podrien haver passat altrament, perquè tot això ja és història, ja és passat;

• cal mirar endavant.

I què li responc, jo a Jesús?

Imaginem-nos que Pere i Andreu, Jaume i Joan li haguessin dit:

• no, és que nosaltres tenim molta feina aquí, és que estem molt ocupats,

• és que el meu pare Zebedeu no sé com s'ho faria sense nosaltres;

• és que ja som grans, o no som res, no hem fet estudis, ni tenim cap especialització,

• no som gent considerada socialment,

• no tinc diners, no sé fer res, tinc un passat fosc, turbolent...

I Jesús em continuaria mirant i dient:

'Escolta, deixa-ho tot i segueix-me i et faré pescador d'homes!'

Així, quina excusa posaré jo, avui, al Senyor, si el Regne del Cel és a prop?

Doncs a mi em toca viure aquest Regne de Déu que ja ha estat sembrat en el meu interior des del baptisme i em miraré el futur amb il·lusió i alegria, perquè segur que Déu m'hi té reservades moltes sorpreses que només seran per a mi si sóc en el lloc adequat en el moment precís.

Estimats, davant de la crida del Senyor, doncs:

• quines grisors, desànims, manques de fe, d'esperança i de caritat haig de deixar enrere en la meva vida? Perquè la grisor és una prova que el diable està instal·lat en la meva vida i no em deixa seguir Jesucrist, per desànim i manca d'esperança.

• Quines actituds d'esperança, de fe, de vida d'Església haig d'adoptar sense més dilacions, sense deixar passar més el temps? Perquè l'alegria és un fruit de l'acció de l'Esperit Sant en mi, que transforma la meva vida, sin prisa pero sin pausa.

Només aquell que respon amb alegria i despreniment a la crida del Senyor és digne d'estar al seu costat, ara i per sempre.

Sofrint amb constància, us guanyareu per sempre la vostra vida.

Jesucrist ens diu que cal guanyar-se la vida per sempre, que no és altra que la vida eterna. Aquesta massa sovint l’hem deixada de banda i n’hem prescindit, quan de fet, és l’única que podem esperar, donat que la vida d’aquest món, si alguna cosa sabem és, justament, que té una data de caducitat que nosaltres desconeixem però que de ben segur arribarà.

Només podem esperar la vida eterna, la vida per sempre, com diu l’Evangeli de la destrucció del temple i del començament de les calamitats (Lc 21,5-19). Un Evangeli que la tradició sempre ha associat amb un anunci apocalíptic de la fi dels temps.

Lluny de desanimar-nos, al contrari, rebem un anunci d’esperança perquè ens fixem que de desastres, horrors i angoixes n’hi ha hagut tota la vida, des que l’home és home. En tot cas, busquem un senyal d’orientació perquè enmig de la tempesta poguem continuar avançant. Quants moments de tempesta, de veure-ho tot fosc hi ha hagut en la nostra vida?

Comentàvem amb un pagès de casa nostra que ara el negoci no va del tot bé, que reben moltes pressions de tots tipus, dels preus, dels costos, de les vendes, dels obstacles que posa el govern per tirar endavant l’explotació i, en canvi, em va sorprendre quan aquell jove em va dir: temps millors vindran!

Vaig entendre que em trobava davant d’un pagès autèntic, d’aquells que diuen davant de la sequera ‘no hem canviat d’amo’, ni que s’esvera perquè de cop i volta tot sembla més difícil i complicat. El pagès de veritat somriu i espera temps millors, aguaita el pas de la tempesta i surt a arreplegar el que li pertoca.

Nosaltres hem d’aprendre d’una conducta així d’esperançada, que brolla, de fet, de l’Evangeli mateix: el treball i la paciència constant, és a dir, la perseverança és el que salva la nostra vida i ens aconsegueix la vida per sempre, justament perquè ens deixem guiar per l’Evangeli de Jesucrist, també en temps de tempesta, de foscor, de persecució, de soledat.

La clau es troba en la perseverança.

Sofrint amb paciència tots els mals que us puguin fer els vostres enemics, els qui us volen mal, inclosos aquí la malaltia, la soledat, la mort, el fracàs, la pobresa, el dolor...

Són proves que hem de passar i que Déu ens envia per posar a prova la nostra fe i la nostra perseverança perquè, confiant en Ell, vencem els obstacles que ens hi separen, tal i com féu Jesús en la seva Passió, que no dubtà a avançar pel camí de la creu fins arribar al punt àlgid de la redempció. No hi hauria salvació possible si Jesús no hagués acceptat el seu camí de dolor i de mort.

El contraexemple el trobem en aquell banc que m’enviava, fa una setmana, una propaganda perquè demanés un crédit de 6.000€ per poder comprar i gastar en les properes festes de Nadal. No et preocupis, em deia el banc, podràs tornar-ho en 8 anys! Aquesta és l’esperança que ven el nostre món consumista, que ens empresona de per vida per coses que no omplen el nostre cor.

Senyals al cel, treballs a la terra.

Els senyals del cel –terratrèmols, tsunamis, horrors i angoixes diverses- no són res més que el que cada generació ha de contemplar, essent-ne testimonis i vencent-los. Diu aquest passatge de Sant Lluc que citàvem: ‘quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt perquè molt aviat sereu alliberats’.

No sabem quan passarà però sí que sabem que passarà i que seran proves dures. Les podrem superar amb la Gràcia de Déu perquè el Senyor no ens envia cap prova que no siguem capaços de vèncer amb el seu ajut infal·lible. La vinguda del Senyor que esperem és la manifestació plena del nostre alliberament. Un alliberament desitjat enmig de tantes opressions com sofreix la humanitat en aquest món.

Invitació a la vigilància.

Vivim, doncs, en un constant clima de tensió. No hem de romandre passius, sinó actius i vetllant contra tot allò que ens pugués arribar a separar del Senyor Jesucrist i de la seva Gràcia. El compromis a favor del seu Regne en aquest temps d’espera ha de ser en nosaltres ben clar, definit i decidit. Aleshores, la nostra vida regnarà en la tranquil·litat i la pau tot esperant la vinguda de Crist.

            Els cristians creiem que no morim definitivament, que la mort no és l’última paraula sobre la vida. El relat dels Macabeus (2Mac 7) és el d’uns personatges que es varen revoltar contra el poder invasor dels grecs, pel segle II aC, i que no varen acceptar de cap manera la nova religió que els imposaven. Per això varen ser molts perseguits, torturats i assassinats, perquè no volien deixar-se vèncer en la seva consciència i trair la seva religió.

            Aquest passatge de l’Escriptura ens recorda, sense anar gaire lluny, a la persecució religiosa que hi va haver a casa nostra pels anys 1930, on per a poder fer la revolució marxista calia eliminar físicament aquells que eren portadors i transmissors de la fe. Ens ho recorden les creus que hi ha als marges de la carretera de Sant Boi, a l’entrada de Casanoves o la placa que custodiem al cementiri de Vinyoles. Els nostres beats, 7 germans de La Salle, així com també 8 preveres i 1 germà de la Sagrada Família que tenien relació amb els nostres pobles de Sant Hipòlit, Vinyoles o Orís i que també varen ser cruelment morts pels revolucionaris d’aquell temps.

            Ells no varen estimar tant la vida biològica en aquest món, sinó que la varen preferir guardar per a la vida eterna i, abans que renegar de la fe, es van donar als seus assassins, no sense abans invocar el perdó de Déu i encomanar-se a Crist Rei. Aquest diumenge 11 de novembre, tota la diòcesi està convocada a la Catedral per celebrar la beatificació dels nostres màrtirs i dels altres que estan en camí de la santedat.

            El passatge dels Macabeus ens recorda que, per damunt de tot, nosaltres ens trobarem amb Déu i que és a ell a qui presentarem la nostra vida i que serem jutjats per aquell qui ens ha creat; que la vida actual no és la definitiva i que, mentre som en aquest món, ens hem de guanyar la vida eterna, posant la nostra fe en Jesucrist mort i ressuscitat que, des del nostre baptisme, ressuscita en nosaltres.

Per a la vida i no per a la mort.

Perquè estiguem-ne certs, hem estat creats per a la vida i no per a la mort. Efectivament, la vida biològica, la que tenim en aquest món, és el més gran miracle que Déu ha fet. Si ens hi fixem, per molt que els científics busquen traces de vida en l’univers, no en troben, i molt menys en trobaran en el nivell de desenvolupament que hi ha en aquest món.

Aquest fet ens vol dir que tot en l’univers, en les galàxies, en el Sistema Solar, ha estat pensat, per Déu, perquè en aquest petit planeta, en aquesta bola de pols que és el nostre planeta Terra, hi hagués vida i hi hagués vida humana, perquè Déu s’ha creat la humanitat per estimar-la i perquè compartís amb ell l’eternitat, l’amor, el perdó i la pau.

De fet, quan nosaltres celebrem la missa, estem en connexió còsmica. Sí, oi tant, perquè ens recordem dels nostres difunts, i ho fem no com qui se’n recorda d’algú que ja no hi és i prou, sinó que estem fent present entre nosaltres la seva vida, la seva persona, perquè per a nosaltres els cristians, els nostres difunts no moren per sempre, no desapareixen en el no res, sinó que estan cridats a la vida mateixa de Déu, a la vida eterna. Per això els tenim presents i són ben vius entre nosaltres, no pas perquè s’ho hagin merescut, que nosaltres no ens ho mereixem perquè som pecadors, sinó perquè Déu ens ha volgut salvar en Jesucrist.

Els científics diuen que les persones canviem de cos cada vuit anys. Fixem-nos-hi, en especial en els infants que no són els mateixos ara que fa vuit anys, i no seran els mateixos d’aquí a vuit anys. Aquests canvis també els podem observar en nosaltres, si pensem com érem fa vuit anys i com serem d’aquí a vuit anys, totalment renovats, tots els elements químics del nostre cos estarà renovat i serem uns altres. ‘Jo sóc un altre’ diu Riambaud.

I a l’igual que el cuc de seda no sap què li passa quan es tanca en el capoll, nosaltres tampoc no sabem què ens passa quan morim en aquesta vida, però sí que podem estar segurs que la força de vida de Déu s’obrirà pas en nosaltres, en la nostra vida mortal i ens donarà la mateixa vida de Déu. Com el cuc que es transforma en papallona; com d’un bosc cremat que encara en surt més vida com de la mort en surt la resurrecció, nosaltres estem cridats a viure per sempre amb Déu, i és gràcies a Ell que viurem, com ens diu l’Evangeli d’aquest diumenge (Lc 20,38).

            No sabem com serem quan ressuscitarem. Ara bé, des d’ara podem viure com a ressuscitats, no pas per la nostra força i virtut, sinó per la força i virtut de Déu que actua en nosaltres i ens fa homes i dones nous, des d’ara i per sempre.