Quina cara no havien de fer els que varen veure els miracles de Jesús, en la reanimació de la filla de Jaire i de la curació de la dona que patia pèrdues (Mc 5,21-43) són dues accions complementàries que ens parlen que el Regne de Déu ja és enmig nostre.

            Fixem-nos, primer de tot, que en el cas de la noieta, filla del cap de sinagoga d’aquell lloc. Hi ha, primer, un gran enrenou: la gent envolta Jesús, van a buscar-lo i hi ha tot un tumult a l’entorn de la casa de la nena, la mort és un esdeveniment, les dones ploren i fan escarafalls.

            Avui també ens assemblem a aquella gent perquè ens adonem que celebrem més la mort que no pas la vida, quan per omplir l’església, no ho fem el diumenge, dia de la vida i de la resurrecció, sinó que malauradament s’ha de morir algú. Així demostrem a què donem més importància en aquest món.

Quina realitat tan humana la de la mort, alhora que inevitable i a l’entorn de la qual es munten grans expressions. Des que l’home és home sap que ha de morir un dia i tota la litúrgia que acompanya aquest moment és una litúrgia dolça, sentida, tan inevitable com també desitjada de conversió.

            Certament, perquè la mort, des del punt de vista del cristià ja no és una fatalitat, una desgràcia o un final,

-          sinó un traspàs al Regne definitiu de Déu,

-          Déu és Senyor dels vius i no dels morts,

-          és l’inici de la vida definitiva que s’ha inaugurat en nosaltres des del baptisme i que és renovada cada vegada que rebem els sagraments, en especial el de l’eucaristia, el de la comunió;

-          la mort és la dormició en la tranquil·litat i la seguretat que és Déu qui vetlla el nostre son en el dormitori del cementiri i que ens despertarà el dia en què l’àngel tocarà la trompeta per a la resurrecció;

-          certament que la mort, des del punt de vista de Jesús, és un trànsit que està marcat per l’esperança certa en la seva victòria sobre els enemics de la raça humana: el mal, el pecat i la mort.

Ens crida l’atenció com, davant dels escarafalls amb què es troba Jesús davant la porta de la noia, Jesús pren només els pares de la nena i entra amb ells al dormitori, és a dir, al cementiri, al lloc on espera la resurrecció, altre cop, fixeu-vos-hi.

I allí, dins la intimitat, dins del secret, dins de la trobada personal del Senyor amb cadascú de nosaltres, amb cadascun dels seus germans i fills de Déu, ens fa aixecar: ‘noia, aixeca’t’ li diu. I Jesús, que té poder sobre la vida i sobre la mort, pren per la mà aquella nena i la dóna novament als seus pares.

Perquè la vida és un do de Déu

            I els pares heu rebut de Déu els vostres fills I Déu no us abandona ni us oblida quan us proposeu de tirar endavant la família, de formar-la, de sacrificar-vos per ella, de lluitar perquè els fills tirin endavant i puguin vèncer els obstacles de la vida mateixa.

            L’Església tampoc no us oblida ni us abandona sinó que us vol ajudar en l’educació dels infants, en el foment de la vida cristiana en família i en el creixement de la  fe a casa, tant dels pares, com dels fills, com també dels avis, que sou tant importants en la transmissió de la fe als més petits.

Ahir mateix una àvia, la més gran del nostre poble, em deia

-          ‘Déu encara em vol en aquest món, per ajudar els meus fills i els meus néts, per cuidar els meus besnéts i, sobretot, per donar un testimoni de fe i d’esperança als més joves, que amb el món que es trobaran!

I és que cada vida humana que arriba a aquesta terra és perquè Déu l’ha volguda i és a Ell que sempre li donem gràcies.

Els pares doneu gràcies a Déu perquè us ha confiat el do d’unes vides humanes, perquè les cuideu, les feu créixer, els ensenyeu que hi ha un Pare del cel que ens estima i que no deixa que prenguem mal.

Déu us ha fet, als pares, transmissors de la vida, gran miracle de Déu en el nostre univers i us diu que això encara no és el més important, sinó que el més important és que els vostres fills adquireixin, també, la vida eterna: amb l’estudi, amb el treball, amb la formació de la família quan toqui, amb la participació en la vida de l’Església.

Donem-ne gràcies a Déu i demanem-li avui, com aquella dona carregada de fe, que no tan sols ens deixi tocar la borla del seu mantell, sinó que ens doni l’aliment de vida eterna que ens fa arribar en la seva eucaristia, en el do de la comunió que rebem en la celebració de la missa.

Text per Mn. Jordi Castellet i Sala, juny de 2009.

Rector de Sant Hipòlit de Voltregà, Vinyoles i Orís.

Una situació de tempesta.

            A vegades passa que sembla que el món s’acabi, tal i com deia aquell programa de la ràdio, que crec que ja no el fan, el món s’acaba però s’acaba bé. I aquí podríem posar una llista de coses i de situacions.

            Quantes vegades ens ha passat un fet a casa, amb la família, amb la salut, amb la feina i sembla que allò era el final, que no ens en sortiríem, que seria impossible de tornar a mirar endavant i, malgrat tot, malgrat els daltabaixos, la vida ha continuat, no podia ser d’una altra manera.

            La clau està en la fe, en posar la nostra fe en Jesucrist.

Comença l’estiu però ens preparem per a l’hivern

            El mateix passa amb l’Església. Quantes vegades l’ataca el món en què vivim, els mitjans de comunicació, els grups de pressió, els que els interessa desprestigiar els que diuen la seva opinió i aporten el que creuen que és la veritat al món?

            Quan els bisbes parlen, desseguida hi ha les crítiques que sobrevenen, i com que criticar l’Església és gratis, aleshores, ningú s’estalvia d’atiar els gossos contra els que anuncien la Paraula de Déu, contra els qui aporten la veritat de l’home al món.

            Alguns ja parlen que, en l’època en què vivim, en què no es valora gens la defensa de la vida prenatal, en què d’aquí a quatre dies parlarem amb normalitat de posar fi a la vida que no interessi, que no sigui bona segons els ulls de la societat de consum, que caldrà ja tenir molt clar quins han de ser els nostres valors per tal de viure’ls amb fe i amb esperança, perquè certament que, qui els vulgui viure, es trobarà amb un atac frontal de part dels poders fàctics que governen el món.

            La situació cultural d’avui en dia ens fa pensar, sens vacil·lació, ens els darrers temps de l’Imperi Romà, quan hi havia tanta disbauxa moral que el mateix Imperi trontollava: no es valorava el matrimoni, ni tampoc la família, no hi havia fidelitat, s’exposaven els infants o, pitjor encara, se’ls privava de la vida de bell inici.

            Aquest Imperi es va anar fragmentant i trencant fins que no hi va haver més remei que apel·lar a la mateixa religió que s’havia estat perseguint durant cent cinquanta anys perquè constituís l’esquelet cohesionador del mateix imperi que abans havia perseguit cruentament, i d’una forma terrible, l’Església.

No és veritat que aquesta situació ens recorda molt els temps d’avui?

            Les estadístiques parlen de l’avortament a raig, de l’ús de la píndola de l’endemà, de la baixa nupcialitat i, encara, d’un percentatge molt alt –el 80%- de trencaments familiars. Les parelles tenen pocs fills i encara un 35% fora del matrimoni. Tenir un fill és un dret, dos és excepcional i tres, una temeritat.

Aquesta és la mentalitat amb què corre el nostre jovent d’avui en dia i, a més, no els en podem culpar. Són una minoria els que han estat educats i formats per a tenir una altra sensibilitat davant d’aquest torrent que se’ls tira al damunt.

També és normal que els pares i els avis patiu pel vostre jovent en aquestes circumstàncies. Vosaltres no ho voldríeu però ells es troben enmig d’una cultura que no valora la vida sinó l’abocament al plaer, a l’hedonisme, al consumisme i materialisme. Tantes vegades també nosaltres, els adults, ens deixem endur per la riuada que significa un comportament d’aquest tipus.

Mentrestant, Jesús dorm.

            Quantes vegades no hem exclamat: és que Déu m’ha abandonat, és que ja no pensa en mi! I no veig com sóc jo mateix el qui fa temps que he deixat Déu o l’han deixat els de casa meva, aleshores tot pot passar.

            Déu intervé en el moment que Ell considera oportú, quan Ell creu convenient i la nostra actitud ha de ser la de permetre el seu descans, de no preocupar-lo massa amb els nostres petits problemes.

            Déu, el nostre Pare del Cel, que ens estima a tots sense excepció, des del més petit que encara no ha nascut fins al més gran i ens demana que actuem nosaltres en conseqüència.

            No patiu! Tingueu fe! Ens diu Jesús, perquè Ell està amb nosaltres a la barca, a la barca de la vida.

            És Jesús el nostre Pa, el nostre aliment. Amb Ell res no hem de témer perquè la nostra vida, ara i sempre, està a les seves mans, en aquest món i en el món que ha de venir, on Ell ha promès la Vida Eterna a tots els qui creguin en Ell, i això és el que realment ens ha de preocupar.

            El mèrit estarà, doncs, que quan arribi el temporal, ens agafem ben fort al timó, amb les armes de la fe i de l’esperança, perquè Jesús està amb nosaltres.

Déu és amor.

La font de l’amor en l’Església i en el món és Déu mateix. L’amor no és una propietat moral de Déu, com una qualitat, com si Déu estimés més que ningú, sinó que significa que l’essència de Déu, la seva identitat, la seva manera d’existir és l’amor. Déu és amor. I aquesta afirmació no ens diu solament que Déu estima, sinó que ens diu clarament que Déu és Estimació, Déu és Amor, Déu és Caritat.

Per això la fe cristiana ens ajuda a contemplar la veritat de Déu en la seva Trinitat Santíssima. La vida de Déu en ella mateixa és relació d’amor del

Pare, del Fill i de l’Esperit Sant qui, per la seva inhabitació en el nostre esperit, viu en nosaltres i ens fa participar de la mateixa vida de Déu.

En el misteri de l’Encarnació del Fill i en la seva mort i resurrecció es manifesta la llibertat de l’amor de Déu, que recrea la humanitat engendrant els fills de Déu.

Cada vegada que l’Església en la fe celebra el misteri de l’Eucaristia es fa present en l’avui de la salvació el misteri de la redempció humana. La llibertat de l’amor de Déu es dóna a la humanitat d’una manera nova. L’eucaristia és el misteri de l’Amor de Déu manifestat en Crist Jesús, mort i ressuscitat. En l’eucaristia hi veiem i hi trobem l’Amor de Crist.

El Papa inaugura el proper divendres del Sagrat Cor de Jesús

            En els 150 anys de la mort de Sant Joan Maria Vianney, Rector d’Ars de Provença, i patró de tots els sacerdots del món, el Papa dedica aquest any al Jubileu Sacerdotal amb el lema: Fidelitat de Crist, fidelitat del sacerdot.

            L’Església no s’entén sense els sacerdots, els ministerials i tots els qui participeu del sacerdoci comú, perquè Déu espera de tots que li oferim sacrificis espirituals amb la nostra vida, amb la nostra convivència, amb el nostre amor.

Per això volem renovar la nostra consagració personal al Sagrat Cor, perquè els sentiments de Crist siguin els nostres. És el que farem divendres vinent, en la missa del vespre.

‘Jo us asseguro que ja no beuré del fruit de la vinya, fins el dia en què en begui de nou en el Regne de Déu’, diu el Senyor. L'eucaristia proclama el Regne de Déu que ve. L'Església no celebra l'eucaristia sense referir-se al Crist gloriós que regna per sempre des del Cel i que prepara el seu adveniment.

Si el Senyor va instituir aquest sagrament sota la forma d'un memorial, ell va dir: ‘Feu això en memòria meva’ per convidar-nos, en aquest moment privilegiat, a recordar-nos d'Ell i a fer-lo present, realment davant nostre.

L'Església, quan celebra l'Eucaristia, es refereix al seu Senyor i a tot el que Ell ha fet per nosaltres, la seva Església: la Creació, la Redempció i el Cel que el Senyor ens promet com a nostra herència.

Sacramentum Caritatis de Benet XVI.

L’eucaristia és misteri que s'ha de creure, s’ha de celebrar i s’ha de viure, i en aquest ordre. Per què, sinó, veiem que a la nostra societat tan desenvolupada i moderna, en canvi, li manca el sentit de l’amor, sinó és perquè no es deixa guiar per l’amor veritable que és Déu?

L’eucaristia és el misteri de fe per excel·lència. La fe de l'Església és essencialment eucarística i s'alimenta de l'eucaristia. Els altres sagraments s’hi ordenen i és font de comunió eclesial.

Quan diem el Cos de Crist ens referim al cos nascut de la Verge María, el cos eucarístic i el cos eclesial de Crist. És així com quan rebem el Cos de Crist i el Sacerdot així ens ho afirma, nosaltres diem amén, és a dir que creiem que realment la penyora de vida eterna és el cos ressuscitat del Senyor, Jesús de Natzaret que va patir i va morir per nosaltres i que, alhora, quan combreguem, és Déu qui prepara el nostre pobre cos mortal per a fe-lo semblant al seu cos gloriós i visquem per sempre amb ell en l’eternitat.

L’eucaristia és misteri que, finalment, s’ha de viure. Des del moment en què rebem la comunió i quan el sacerdot ens envia a la missió: ‘aneu-vos-en en pau’. Rebem la comunió especialment el diumenge perquè tingui el seu efecte durant tota la setmana i, de fet, cada vegada que venim a missa hem de rebre la comunió, sinó és que estiguem en pecat mortal.

L’eucaristia ens convida a pensar.

Pensar en com és la meva vida i si és realment eucarística, si tinc present els més necessitats, els més pobres d’aquest món. Avui els més pobres prenen la forma dels infants que no se’ls reconeix el dret a la vida i no se’ls deixa néixer; els pobres són els joves que viuen desorientats i que es destrossen la vida de mil maneres per apartar-se de Déu i del seu bé; els pobres són tots aquells que, havent rebut l’anunci joiós de la Bona Notícia, en canvi, viuen al marge de la voluntat de Déu.

Una vida eucarística és una vida que és viscuda segons el diumenge, el dia del Senyor, que marca la nostra manera de ser, perquè sense diumenge no podem viure, perquè ens falta l’alè de Déu que visqui en nosaltres.

Ens manifestarem en processó per proclamar que el Ressuscitat és el nostre Senyor

            Per això, en la diada de Corpus, sortirem al carrer i farem saber a tothom que el Senyor és el nostre Déu, que nosaltres som persones eucarístiques i que posem la vida que Déu ens ha donat al seu servei.

El Regne de Déu és el centre de la nostra atenció en aquest dia de festa!

Demanem-li a la Mare de Déu, Reina i Porta del Cel, que ens porti sempre molt a prop del seu cor i ens ajudi a entrar a una sempre mes íntima i profunda comunió amb el seu fill diví, en aquest món i en el món que ha de venir.

Jornada sacerdotal diocesana al Bisbat de Vic

Presentat el nou catecisme per a la iniciació cristiana infantil

            Amb gran goig i devoció, un centenar de sacerdots del Bisbat de Vic varen acudir a la crida que féu el nostre prelat, Mons. Romà Casanova i Casanova, per aquest proppassat dilluns 8 de juny, l’endemà de la Festa de la Trinitat.

            El motiu de l’encontre, i com molt bé remarcà el Sr. Bisbe, fou el de reforçar lligams i relacions entre els preveres que, immersos com estan en les tasques pastorals, a voltes resulta que falta l’ocasió per a la trobada formativa i festiva que es propicia a l’entorn del Bisbe.

            L’ocasió es prestà per tal que la Delegació Diocesana de Catequesi, encapçalada per Mn. J.Antoni Castillo, pogués presentar el nou catecisme per a la iniciació cristiana dels infants.

            La ponència central la dugué a terme el Secretari de la Comissió per a la Catequesi de la Conferència Episcopal, D. Juan Ignacio Rodríguez Trillo, qui desenvolupà la temàtica central de la trobada de formació, al migdia a la sala d’actes del Seminari Diocesà.

            Val a dir que estava anunciada la presència del Sr. Bisbe de Tortosa i President d’aquesta Comissió de Catequesi de la Conferència Episcopal. A última hora, però, ell mateix convingué d’enviar un digne substitut a aquesta presentació, donat que es trobava indisposat a causa d’una intervenció mèdica. Des d’aquestes humils línies li desitgem la seva prompta recuperació.

Un catecisme en continuïtat i complementari dels anteriors.

            El que primer remarquen els quins han estat en la fabricació i gestació d’aquest nou catecisme, que d’altra banda també ja s’ha presentat en les altres diòcesis amb seu a Catalunya, és que es tracta d’un material didàctic en continuïtat amb els existents en l’actualitat, a més de trobar-se en sintonia amb els anteriors. En efecte, les Esglésies de Catalunya han estat sempre pioneres en l’elaboració i treball de catequesi amb els infants. Més recentment han estat els llibres de l’Amb nosaltres, els quins han realitzat aquesta funció d’aproximació i anunci de la fe a les famílies més joves de les nostres comunitats.

            Ara tocava una renovació, certament. Uns materials que es presenten alhora que molt complerts, també sòlids i atractius per als nens i nenes que les famílies porten a les parròquies per a la seva preparació a l’hora de rebre els sagraments, notablement el de l’eucaristia i, encara més, el de la primera eucaristia.

            D.J.I.Rodríguez Trillo ens va remarcar que es tractava de respondre a la renovació teològica del moment, fruit dels canvis socials i culturals, que també convé tenir en compte, així com també donar forma al contingut anunciat, des del 1992, amb l’arribada del Nou Catecisme de l’Església Catòlica i el seu Compendi, uns anys més tard.

            D. Trillo ens feia adonar que fou el Papa Joan Pau II qui encarregà al cardenal Ratzinger la confecció d’un Compendi de la Fe, sorgit del Catecisme del 92. Aleshores s’esdevingué el relleu en el papat i ha estat el mateix Papa Benet XVI qui presentà el Compendi, com tots recordarem. D’aquesta manera queda encara més clara la intensitat del treball, de la voluntat i de l’acció de l’Esperit Sant que continua treballant, ininterrompudament, en la Veritable Església del seu Fill Jesucrist.

Estructura molt sòlida i amb uns materials addicionals que prometen molt.

            En efecte, el nou catecisme, de tapa dura i amb gran i reeixida presentació ja està editat en aquests començaments de juny de 2009 i es troba en premsa, a les mateixes gràfiques Diac del Seminari de Vic, això és sota la mateixa sala d’actes on es donava la conferència.

            Així com hi haurà un sol catecisme per als dos anys de catequesi dels infants, hi haurà dos Quaderns d’activitats que els mateixos infants treballaran de forma interactiva i la Guia del catequista, que ha d’acompanyar aquells que reben aquest encàrrec de part de l’Església.

            44 temes organitzats en deu nuclis temàtics a més de dos apartats finals: les fórmules de fe en forma de 86 preguntes i respostes, de manera a recuperar la forma clàssica de la catequesi. Així el nou catecisme també intensifica la intenció sobre la memorització de continguts.

            El mateix Papa Benet XVI responia que, si bé no es tracta únicament de memoritzar una sèrie de conceptes, sí que és veritat que la catequesi tampoc no és una classe teòrica sinó un diàleg, una trobada formativa de l’esperit del catequitzant a partir de la trobada entre l’alumne i el mestre, en quan a diàleg, es transmeten els coneixements entre l’un i l’altre.

Un organisme viu que porta a la celebració de la fe.

            De fet, i com a resposta a les expectatives generades per la societat actual, convé que es vegi com el catecisme accentua aquest diàleg per arribar al coneixement de Jesús, el Senyor, que ha donat la vida per nosaltres els homes i a través del qual rebem, per la gràcia de la Resurrecció, el perdó i la pau de l’Església.

            Per això, tota catequesi, avui més que mai, ha de dur a la celebració de la fe, insistint molt en aquest objectiu, ja que la catequesi és un organisme viu, que té la seva pròpia evolució interna, i a través de la transmissió i el treball del catequista, qui té una gran responsabilitat, i alhora llibertat en aquest treball de Gràcia, portar el catequitzant fins a l’altar del Crist.

            És aquest, sens dubte, un dels eixos vertebradors de tota catequesi, amb més accent avui en dia: creure el misteri de la fe, comprendre’l per a celebrar-lo i viure’l en la vida quotidiana. És en aquesta vida de cada dia on Déu espera els seus fills per a dur-los pel camí de la veritat i de la santedat.

El missatge fonamental: ser cristià és estimar Jesús.

            Remarcava D.Trillo que convé que tot procés catequètic condueixi l’infant a descobrir que el Déu creador és el mateix que s’ha encarnat en Jesucrist, el qual ha donat la vida per nosaltres els homes, fins i tot quan encara érem pecadors.

            Així, en efecte, l’objectiu de la catequesi s’encamina indefectiblement a la celebració del diumenge i de l’eucaristia. Podríem dir que quan aquest objectiu no s’aconsegueix, s’està perdent una part substancial del contingut catequètic que posa en escac el treball mateix de l’Església, encarregada de la transmissió de la fe.

I Jornada Sacerdotal

            La trobada continuà amb la celebració de l’eucaristia, que presidí el bisbe titular de la diòcesi, no sense abans comunicar-nos diversos anuncis.

            El primer fou una notícia relacionada amb el delicat estat de salut del bisbe emèrit, que en aquestes últimes setmanes ha estat a l’hospital, internat a causa d’insuficiències pulmonars i cardíaques. Sembla, però, que evolucionava favorablement. L’encomanaríem a la pregària.

            El segon, el Sr. Bisbe anuncià el nomenament del flamant nou Vicari General de la Diòcesi, el Lc. Mn. David Compte i Verdaguer, fins ara Rector de Sant Joan de les Abadesses i Delegat de Joventut, entre d’altres tasques. Adjuntem el comunicat oficial que ha realitzat el Bisbat de Vic.

            El tercer, s’anunciaren les jornades de formació de l’estiu per al clergat i laics, així com també els Exercicis espirituals per a preveres, al setembre.

            Es continuà amb la missa i el dinar, moments que recullen les fotografies que adjuntem. 

A QUI ANIREM A VOTAR EN AQUESTES ELECCIONS EUROPEES?

         Cal anar a votar, primer de tot i fer-ho també des de la fe i la vida cristiana.

         A Europa cada vegada es decidiran més i més aspectes de la vida social, econòmica i cultural dels nostres països i se li ha de demanar que la Unió Europea continuï essent la memòria dels valors democràtics i pacífics del món.

         Des de la seva fundació, la Unió Europea constitueix el pacte dels pobles, nacions i estats per a resoldre els conflictes, inevitables en qualsevol veïnatge, amb la força de la paraula, del parlament, de la negociació política i diplomàtica.

         En els darrers cinquanta anys ho ha aconseguit de manera notable i, si s’han vist les seves limitacions, han estat en les seves fronteres quan països sorgits de l’òrbita soviètica i comunista, han entrat en guerra oberta per qüestió de disputa de fronteres o de tractes no respectats: Iugoslàvia, Gèorgia i, fins i tot, Afganistan i Pakistan.

No votarem partits polítics que facin befa de l’Església catòlica.

         No sabem perquè, però hi ha hagut darrerament atacs injustificats contra l’Església que no responen a cap motivació real.

         En les campanyes d’alguns partits polítics ha aparegut un capellà amb clergiman que se li fa dir unes coses que un servidor, mai no he sentit de ningú amb dos dits de seny. Presentar la imatge de l’Església i reduir-la a unes declaracions fictícies d’algú que ni tan sols és capellà, sinó un actor, és d’una baixesa moral i democràtica molt considerable.

         Molts ja han parlat del baix nivell polític de les campanyes d’aquestes eleccions.

         Encara hi ha un altre partit que treu la imatge del Papa i se li associa la Sida. Que nosaltres sabem el Papa no té la Sida, sinó no hauria arribat a vell. Encara més, està clar que les persones que segueixen els consells que vénen de la Santa Seu, no contrauen la Sida ni cap altra malaltia de transmissió sexual (MTS), si aquesta és la intenció que tenien els propagandistes.

         Per acabar-ho d’adobar, són justament les presumptes campanyes de prevenció les que provoquen més embarassos no desitjats, més MTS, més avortaments, que són la plaga de la nostra societat, que destrossa moltes famílies i les deixa tocades per a la resta de la seva existència. Quan això passa, aquests ideologitzats de les campanyes antiesglésia diuen que ‘ha estat un accident’, però res no passa perquè sí.

         En canvi, el Papa i l’Església actuen sempre amb fair play, no van pel darrera, sinó que diem la veritat al davant i sense amagar-nos-en.

L’Església defèn ara i sempre els més febles

         i més desavantatjats de la nostra societat i ensenya el camí de la vida i de la plenitud humanes, perquè al darrera d’un món i d’uns polítics que només busquen el quedar bé i conservar la poltrona, l’Església predica sempre la veritat i la justícia, encara que es vegi perseguida i calumniada (Mt 5,11).