Parròquies de Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Esteve de Vinyoles i Sant Genís d'Orís

En Ricard Làzaro s'encaminà al sacerdoci després de visitar el Sr. Bisbe, d'això ja fa dos anys, en què, animat per d'altres sacerdots, d'entre els quals el seu Rector, Mn. Francesc Basora, de la parròquia de Folgueroles, d'on també n'és fill aquest seminarista de l'edat adulta.

En efecte, el nostre amic Ricard, ja d'edat madura, es va decidir a tenir una entrevista amb el Sr. Bisbe per a demanar-li que el volgués acceptar com a candidat al diaconat permanent. Veient, però, que romania solter i que no era candidat per al diaconat únicament, sinó per al presbiterat, així li ho proposà amb tota frescura el Bisbe Romà. Començà així, i després de l'assentiment del candidat, el camí cap a les ordres majors.

Fou el mateix Bisbe Romà qui instituí una comissió d'estudis dins del Seminari Diocesà mateix perquè preparés aquest candidat i els que poguessin sortir en l'edat adulta, i els acompanyessin fins arribar a les ordres a les quals estaven vocacionats.

Acabat ara el primer dels dos cursos que ha de seguir en Ricard, el Sr. Bisbe va creure convenient que ja rebés les segones de les ordres menors, és a dir l'acolitat, donat que el lectorat ja l'havia rebut l'any anterior. D'aquesta manera fou que va recebre la patena per a poder distribuir la comunió als fidels, funció que ja exercí en la mateixa missa de la seva institució com a acòlit.

En Ricard Làzaro és, per tant, un folguerolenc de la Plana de Vic, té 52 anys i en la seva vida s'ha dedicat a tirar endavant el negoci familiar de l'autoescola i actualment dóna classes de religió a alguns instituts públics de la mateixa ciutat de Vic, on desenvolupa una important tasca pastoral i de testimoniatge entre els més joves.

Demanem a Déu que vulgui animar encara més en Ricard Làzaro perquè l'any que ve pugui ja rebre el diaconat al servei de l'església diocesana de Vic.

Mil anys després, ni més ni menys. El 1008, fou elegit com a Abat de Ripoll el que fou el monjo Oliba, fill de Guifré el Pilós i germà del que seria el Comte de Besalú, Bernat Tallaferro, aquell que s'ofegà en el Roine trastocant els plans de repoblació i de reconquesta de la Catalunya cristiana.

Seixanta preveres del bisbat de Vic es donaren cita a Ripoll, bressol de Catalunya, per celebrar la jornada de final de curs amb el Bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova. El bisbe Romà, glossà la figura d'Oliba, remarcant que Crist és el mateix avui, com fa mil anys i com ho serà d'aquí en el futur.

En el marc bellíssim de l'església parroquial de Santa Maria de Ripoll, la capçalera de la qual fou reformada pel mateix abat Oliba, 'la Bíblia al cor de Catalunya impresa', tal i com diu Verdaguer, aquell qui, d'altra banda, fou coronat poeta del nostre país pel bisbe Morgades en la restaurada basílica ripollesa. També és el bisbe Morgades el qui reposa a l'entrada de l'església del monestir, la seva obra de restauració en plena renaixença catalana.

Tots aquests sentiments i vivències es creuen en l'esperit humà quan hom entra per la portada de Ripoll. Moltes d'aquestes recorden el qui en fou Rector, Mn. Ramon Tuneu, acs, qui va donar el seu actual esplendor a l'església ripollesa i que de ben segur no oblidaran els habitants de la capital del Ripollès: les figures del naixement de Jesucrist, obra de Fajula, del veí poble de Sant Joan de les Abadesses, qui també ha obrat la nova escultura figurativa d'Oliba a l'entrada del monestir.

Ripoll és molt més del que es veu i no és tant com hauria de ser.

Així també ens ho recordava el ponent de la jornada, el P. Jesús Oliver Sales, monjo de Poblet, que adreçà als assistents, en el recinte de la sala municipal d'Eudald Graells, la conferència sobre el mil·lenari de l'Abat Bisbe Oliba.

De fet, el P. Oliver reivindicava i es queixava que el mil·lenari d'Oliba no haurà tingut el ressò que es mereixia i els actes festius no hauran aconseguit sortir del territori del bisbat vigatà i, encara, dins de l'àmbit estrictament eclesiàstic.

L'Abat Oliba, pare de la pàtria per la fundació de monestirs, constructor i consagrant de temples i catedrals que articularen el territori català a l'entorn de la seva gran intuïció duta a la pràctica excel·lentment com fou la Pau i Treva, té un escàs ressò en l'actualitat de la cultura i societat catalanes. Per posar un exemple, no hi ha una avinguda o plaça suficientment importants a la capital de Catalunya dedicada a l'Abat Oliba.

D'altra banda, el gran acte que tingué lloc el diumenge 15 a Ripoll mateix, amb presència del President de la Generalitat, de bona part de l'episcopat de Catalunya, així com dels abats de Montserrat i de Poblet, així com del Prior de Cuixà, no tingué gens d'espai en els informatius de la Televisió de Catalunya. Se certificava així la gran al·lèrgia que senten els periodistes i les ments benpensants que els actes estrictament religiosos no han de tenir rellevància i s'han de reduir a l'àmbit privat, fins i tot a l'àmbit privat d'un càrrec eminentment públic com és el president Montilla i que assistia com a cap del Govern català. Un dels pecats, aquí el tenim, de la societat i cultura catalanes actuals.

Jornada sacerdotal.

La diada sacerdotal s'esdevingué el dilluns 16 i, com dèiem, fou pràcticament una tercera part del clergat diocesà la que assistí a la convocatòria realitzada pel bisbe successor d'Oliba. Es començà amb la missa d'acció de gràcies al monestir i es continuà amb la conferència del P. Oliver i es finalitzà amb el dinar de germanor. Al final del mateix s'anuncià amb gran solemnitat que, per al curs vinent, es comptaria amb dos nous seminaristes amb arrels a Ripoll. Sens dubte una molt bona notícia per a la nostra petita, pobra i terraendinsada diòcesi de Vic que, nogensmenys, ha donat a la història de Catalunya uns personatges prou rellevants.

Que Oliba, Bisbe de Vic, vetlli per l'Església que encara peregrina a Catalunya.

Jesús crida Mateu a seguir-lo: Mt 9,9-13.

^9a Mentre se n'anava, Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, asegut al lloc de recaptació d'impostos i li digué: - Segueix-me. Ell s'aixecà i el va seguir.

BIC. Segueix-me, li diu Jesús a Mateu-Leví. Jesús crida per a ser columna de la seva Església a un home odiat com pocs entre els jueus: un home que els recordava diàriament el jou estranger de Roma i el sotmetiment polític en el qual vivien. A més ho celebra amb un dinar, el signe per excel·lència de la comunió i de l'alegria.

En quina mesura participem avui els cristians de l'escàndol i de l'estranyesa dels fariseus en veure els esforços de l'Església per obrir l'alegria del Regne als allunyats i als pecadors. És aquest un relat que ens convida a modificar la nostra imatge sobre els pecadors i els malalts.

BCI. En els textos paral·lels de Marc i Lluc, rep el nom de Leví.

Scio. Els altres evangelistes l'anomenen Leví, perquè era menys conegut per aquest nom, però ell s'anomena a ell mateix Mateu i publicà, sense témer declarar que la feina en la que s'empleava de cobrar els tributs públics, que era tingut per infame entre els jueus.

Cf.Mt 5,46. S'anomena 'teloni' el banc, taula o lloc on es cobraven les rentes públiques.

^{10 a} Després, mentre era a taula a casa seva,

BCI. No és clar si Mateu ha convidat Jesús a casa seva (cf.Mc 2,15) o si Jesús menja a la casa de Pere, el seu lloc habitual de residència (Mt 8,14).

Scio. Cf. Lc 5 i Mc 2. De Mateu, el qual va seguir el Salvador i va manifestar el seu reconeixement i goig interior, va celebrar un gran festí, al que va convidar el Senyor i als seus deixebles i a molts publicans i companys seus. Jesucrist va voler assistir a aquest convit i trfobar-se enmig d'aquests publicans i pecadors, com un metge, ple de caritat, que no pot curar els seus malalts, sinó sofrint també ell la seva mala olor i les seves molèsties (Gregori Naz).

^{10 b}van acudir molts cobradors d'impostos i pecadors i es posaren a taula amb Jesús i els seus deixebles.

BCI. Mt 11,19 (=Lc 7,34); Lc 15,1-2; 19,7. En el món oriental antic, els àpats eren considerats un moment privilegiat d'amistat i de comunió entre les persones. Els fariseus consideraven que menjar amb els pagans o amb pecadors era una font d'impuresa ritual. Els pecadors eren precisament aquells jueus que no guardaven les normes de puresa ritual prescrites per la llei de Moisès i que, per tant, vivien permanentment en estat d'impuresa. Pel seu ofici, els cobradors d'impostos eren inclososos invariablement en el grup dels pecadors. (Vegeu 5,46. nota q)

¹¹ Quan els fariseus ho veieren, digueren als seus deixebles:

• Per què el vostre mestre menja amb els cobradors d'impostos i amb els pecadors?

¹² Jesús ho va sentir i digué: - El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts.

Scio. Va voler el Senyor fer conèixer als fariseus la malícia de la seva acusació, dient-los que, per als pecadors havia ell vingut al món; això és, per a aquells pecadors que reconeixent humilment els seus pecats, els detestaven i els esmenaven;

i no per als sans, això és aquells que, creient-se sans i justos, encara que en el seu cos covessin la corrupció, l'orgull i la hipocresia, semblants als frenètics, semblaven forts, però la seva fortalesa consistia en la violència i la forta febre que els consumia (St Agustí).

^13a Aneu a aprendre què vol dir allò de 'El que jo vull és amor i no ofrena de víctimes'

BCI. Os 6,6. Citat també en Mt 12,7. Vegeu 1Sa 15,22.

Scio. Aquest text d'Osees és el que els jueus no volien entendre.

El grec afegeix εις μετανοίαν és a dir, a paenitentia.

^13b No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors.

Scio. Així mateix ho relata Lc 7,33, com dient: 'jo m'estimo més el sacrifici interior del cor, que l'exterior o carnal. Els anomenà justos irònicament, i en el mateix sentit que Déu digué a Adam heus aquí a Adam, que és com un de nosaltres Gn 3,22, perquè aquests falsos justos es feien indignes de la misericòrdia de Jesucrist, pretenent que la negués als pecadors i excloent-se d'aquest mateix número' (St.J.Crisòstom)

Comentari homilètic: Mt 9,9-13. Jesús crida Mateu a seguir-lo. 2005.

Mentre se n’anava, Jesús veié tot passant...

Sovint apareix a l’Evangeli a Jesús que passa però que, a diferència de nosaltres, no passa de la gent, dels altres, sinó que es fixa en els que són al seu costat i que, d’una manera sorda i callada, l’esperen que els cridi, els faci posar dempeus i els ajudi a caminar. És el que succeeix avui amb Mateu, ell que estava al lloc de recaptació d’impostos i es deixa endur per la crida de Jesús, que li somou la seva vida, la seva existència, i la gira com un mitjó.

No hi ha cap moment, cap fet de la nostra vida que sigui insignificant als ulls del Crist. Ell passa sovint a prop nostre i ens convida a convertir-nos. Només els qui viuen amb els ulls de la fe ben oberts podran captar la seva presència i la seva crida, directa al cor personal de cadascú.

Quin és el lloc de recaptació d’impostos al que estem avui asseguts?

És possible que la nostra vida s’hagi instal·lat, s’hagi aturat davant de les comoditats, els avantatges personals, el benestar o, fins i tot, que davant del sofriment, la soledat o la por, ens recloguem, ens tanquem al nostre lloc de recaptació, per dir-ho així, i que ens hi refugiem, perquè creiem que allí hi ha la seguretat de la nostra vida. Però, atenció!, com diu Jesús en un altre moment, “qui vulgui guanyar la seva vida la perdrà, però que li perdi per mi i per l’Evangeli, la guanyarà per sempre”.

La nostra resposta ha de ser immediata: estem massa asseguts, massa instal·lats, doncs segur que perdem el nervi del ser cristians, del respondre a la crida de Jesús que passa pel nostre costat i ens crida amb veu forta i decidida: segueix-me.

A l’Evangeli està molt clar: els rics i poderosos agafats a les seves seguretats no poden entrar al Regne de Déu. Els qui serveixen els diners i no el Regne, ja tenen la seva recompensa i no cal que esperin res més.

Jesús s’asseu amb els pecadors i els cobradors d’impostos.

Aquest fet és molt significatiu de Jesús, ell acudeix a casa dels pecadors, dels mal considerats, dels que descobreixen, de cop i de volta que la seva vida pot tenir sentit responent a la crida que el Crist els fa. La seva paraula i la seva presència guareix les malalties i convida les persones a canviar de vida.

Perquè la paraula de Jesús no és paraula i prou, sinó que és paraula de vida, paraula que es transforma en vida i que, per la vida, transforma el nostre fer i el nostre entorn. Segur que si ens deixem tocar per la Paraula del Crist, tot canviarà al nostre voltant.

Per què el vostre mestre menja amb els cobradors d’impostos i els pecadors?

El murmuri dels adversaris de Jesús li arriba fins a les seves orelles. Ell ens sent i ens escolta, fins i tot en les nostres murmuris i lamentacions, encara que ens queixem contra ell, encara que li llancem les nostres acusacions. Quan ens convertim en adversaris seus és també perquè ell ens pugui escoltar i ens pugui guarir de les nostres malalties.

El metge, no el necessiten els qui estan bons sinó els qui estan malalts.

Però en definitiva, som tots els éssers humans qui necessitem el Crist, només que els uns creuen que no el necessiten i d’altres sí, els uns es creuen sans i els altres es reconeixen malalts i necessitats de l’Altre.

Jesús admet, però, que aquells qui no el vulguin no estaran obligats a admetre’l sinó únicament aquells que l’acceptin com a necessari, perquè reconeixin de quin mal pateixen els que s’adonin de la necessitat de viure segons l’Evangeli del Crist.

No he vingut a cridar els justos sinó els pecadors.

Per tant, els que Jesús cridarà no són pas els que es creuen que no necessiten res ni ningú, aquells que pensin que “jo sol ja m’ho faré”, aquells que es justifiquin dient: “a mi, no m’ajuda ningú”, sinó que Jesús ens convida a mirar el món amb ulls de misericòrdia, a saber-hi descobrir la crida a treballar en aquest món per deixar-lo una mica millor de com l’hem trobat, a transformar-lo gràcies a l’acció poderosa del Pare que treballa en nosaltres i ens fa temples de l’Esperit Sant.

Per acabar, fem-nos aquestes preguntes referents a l’Evangeli d’avui:

• quin és el lloc de recaptació que haig de deixar, quines són les meves falses seguretats que m’allunyen del Crist i que fan que ell passi de llarg de mi?

• de què li demano al Crist que em guareixi?

• quin és el pecat que cal que a mi em perdoni?

• quan el convidaré a casa meva, quan el deixaré entrar definitivament a la meva vida perquè em pugui transformar i ajudar a seguir el seu Evangeli?

L’evangeli: Jn 3,16-18.

¹⁶ Perquè tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui la vida eterna. ¹⁷ Que Déu no va enviar el seu Fill al món per condemnar el món, sinó perquè el món sigui salvat per mitjà d'ell. ¹⁸ Qui creu en ell no és condemnat. Qui no hi creu ja és condemnat, perquè no ha cregut en el nom de l'unigènit Fill de Déu.

• Diferència entre creure i no creure en Jesucrist.

• El que creu no és condemnat, el qui no creu ja s’ha condemnat ara.

Quins són els valors de creure’s condemnat o no? Què significa això?

A quin grup pertanyem? Què n’és de la meva vida, de la dels meus?

L’HOMILIA 2005

Em preguntà una nena aquesta setmana: per què Déu és dolent?

Una nena de deu anys que no ha fet catequesi, que diu que els sants són déus i que no té punts de referència per a la visió religiosa de la vida. La seva pregunta, que em podia deixar descol·locat, venia d’aquest infant fill de Déu, que no ho sap, de fet.

“Dolent, per què dius que és dolent?”, li vaig dir jo.

“Per què s’enduu les persones, al cel, tal i com tu dius”, respongué.

No sé si ho he dit mai, jo això, potser li han dit que jo ho deia però haig de reconèixer que no és una expressió que jo faci servir amb normalitat.

Ràpidament, em va venir al cap el que diu Sant Pau a la carta als Romans on ve a explicar que “pel pecat entrà la mort en el món, i l’home paga el preu de la seva desobediència amb la mort, que l’arrenca del món”.

Al contrari, Déu ens estima molt i no ens deixa sols. No deixa que ens desesperem sinó que ens acompanya en totes les circumstàncies de la vida. A aquella nena, ningú no li ha dit que Déu vetlla per nosaltres des del cel i no deixa que ens passi res de mal.

Al nostre entendre, i des de la fe, fins i tot la mort ha perdut la seva força –‘oh mort, on és el teu agulló?’ també crida Sant Pau, perquè per a la persona que té fe, la mort ja no té força al damunt de l’home, sinó que veiem la mort com el traspàs a la casa del Pare, com tornar allí d’on hem vingut, a semblança de Jesucrist, que és allí d’on provenia, finalment, després de la seva vida entre nosaltres, de la seva Passió, Mort i Resurrecció.

Avui celebrem el diumenge de la Santíssima Trinitat. Nosaltres creiem en el Déu-Amor. Fins i tot Déu no s’ha volgut quedar sol sinó que ha volgut presentar-se a nosaltres formant una família: Pare, Fill i Esperit Sant. Un amor i una identitat que corre per la seva mateixa vida de Déu i que, per tant, ens arrossega també a nosaltres des del més profund de la nostra existència.

La Bona Notícia que avui anunciem és que Déu ens estima i ens ha creat per a la vida i no per a la mort. Cert que la vida és així, que la vida ens apareix com a injusta, com a dura, com a difícil... però no ens podem desesperar, perquè el nostre punt de referència és el Crist, aquell qui no tan sols ens ha dit el que hem de fer sinó que ho ha fet per a tots nosaltres.

En aquest punt, l’evangeli d’avui és molt explícit: “Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu”.

I no és viure ja ara en la condemna creure que la vida no té més sentit que el que li poguem donar en l’interior de l’existència terrenal?

I no és viure condemnat, pensar que no hi ha salvació i que la vida, més que un regal que cal guardar i cuidar, és més aviat una fatalitat i un càstig a la nostra persona?

Déu-nos-en-guard i que la Plena de Gràcia pregui sempre per nosaltres.