Parròquies de Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Esteve de Vinyoles i Sant Genís d'Orís

Això és (i no és) allò

Mon, 07 Jul 2008 18:28:38 GMT

Des de la lectura de El luxe del llenguatge, una obra de setze edicions de l'any 1986, que no havia posat la mirada sobre una reflexió del lúcid lingüista Jesús Tuson, valencià ell, i catedràtic d'aquesta matèria a la Universitat de Barcelona, des d'aleshores, doncs, que no havia tingut el plaer d'immergir-me en tot un univers de llengua com és capaç de submergir-nos aquest autor.

El llibre d'aquest any consta encara no de cent vint pàgines que es llegeixen de manera lleugera i entretinguda, ben espaiada i amorosida per la multitud d'imatges en què se sostè aquesta obra, justament dedicada al món de la metàfora.

En efecte, el professor Tuson ens fa adonar que parlem contínuament en metàfores i que el llenguatge quotidià n'està plagat, de tal manera que no podem expressar-nos sense usar d'aquestes formes lingüístiques.

Només mirant aquestes tres últimes línies, Tuson diria que, per començar la paraula 'metàfora' és ja per ella una metàfora, perquè en el grec d'Atenes indica els autobusos metropolitans que, literalment, 'porten més enllà'. De fet, la metàfora és la forma que s'usa contínuament en el parlar per dir allò que, si volguéssim definir a l'estil dels diccionaris, és a dir, segons una perfecta concreció de l'ésser i de l'expressar, arribaríem, segons Tuson, al col·lapse del llenguatge.

Mirem, però, per un moment el paràgraf de més amunt, i on hem parlat de 'plagat' referint-nos al llenguatge. Tothom estarà d'acord que el llenguatge, de costum, no pateix les plagues bíbliques, ni tampoc les més quotidianes del pugó o del mildiu pel que hem de sulfatar les hortalisses i els arbres fruiters. En aquest cas, l'expressió 'plagat' constitueix una metàfora, és a dir, que recolzant-se en un punt de semblança entre el que significa en el seu sentit propi -la plaga natural- i el seu sentit figurat -la metàfora apareix on menys te l'esperes i de manera contínua- el sentit metafòric s'obre pas per donar oxigen i airejament a les diferents maneres de parlar i habiten, poblen i s'expandeixen en la nostra llengua. Això sí, sense habitar, ni poblar ni expandir-se, pròpiament parlant sinó en sentit metafòric, remarquem-ho. Tot plegat, molt divertit d'adonar-se.

D'altra banda, i com a lliçó, quedem-nos amb el missatge que ens deixa en Tuson, cap a la pàgina cinquanta-tres, quan analitza el tipus de paraules que fem servir per parlar d'una discussió. Massa sovint diem: defensar, abatre, vèncer, convèncer, avassallar, atacar i moltes d'altres per dir que hem d'explicar les nostres raons. Una discussió es converteix, així, en un acte prebèl·lic.

En canvi, diu el nostre autor, imaginem-nos, a l'estil lennonià -s'inventa la metàfora- i ens fa adonar que el llenguatge, moltes vegades és el missatge: 'imagina una cultura on en les discussions ningú no perd ni guanya res, on no existeixen ni atacs ni defenses, ni terreny que es guanya o es perd. Imagina una cultura on les discussions són contemplades com un ball i els seus actors com a participants: una dansa la finalitat de la qual fos una execució equilibrada i agradable des del punt de vista estètic'. Sòcrates hi tindria molt a dir en el seu mètode maièutic, no per a guanyar, sinó per a extreure la veritat entre els conferenciants que participen del debat. I aquesta seria la més gran recompensa.

Com el mateix Tuson diu cap al final del seu divertimento: 'I ara, oblideu-vos d'aquest llibre i viviu pacíficament amb el tresor de les vostres metàfores, que són la part inalienable de la vostra capacitat humana verbal'. Fantàstic!

RICARD LÀZARO, CAMÍ DEL SACERDOCI

Mon, 23 Jun 2008 11:01:25 GMT

El Bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova i Casanova, va conferir el ministeri d'acòlit al seminarista major Ricard Làzaro, el proppassat divendres 6 de juny a l'església del convent de les Josefines de Vic.

En Ricard Làzaro s'encaminà al sacerdoci després de visitar el Sr. Bisbe, d'això ja fa dos anys, en què, animat per d'altres sacerdots, d'entre els quals el seu Rector, Mn. Francesc Basora, de la parròquia de Folgueroles, d'on també n'és fill aquest seminarista de l'edat adulta.

En efecte, el nostre amic Ricard, ja d'edat madura, es va decidir a tenir una entrevista amb el Sr. Bisbe per a demanar-li que el volgués acceptar com a candidat al diaconat permanent. Veient, però, que romania solter i que no era candidat per al diaconat únicament, sinó per al presbiterat, així li ho proposà amb tota frescura el Bisbe Romà. Començà així, i després de l'assentiment del candidat, el camí cap a les ordres majors.

Fou el mateix Bisbe Romà qui instituí una comissió d'estudis dins del Seminari Diocesà mateix perquè preparés aquest candidat i els que poguessin sortir en l'edat adulta, i els acompanyessin fins arribar a les ordres a les quals estaven vocacionats.

Acabat ara el primer dels dos cursos que ha de seguir en Ricard, el Sr. Bisbe va creure convenient que ja rebés les segones de les ordres menors, és a dir l'acolitat, donat que el lectorat ja l'havia rebut l'any anterior. D'aquesta manera fou que va recebre la patena per a poder distribuir la comunió als fidels, funció que ja exercí en la mateixa missa de la seva institució com a acòlit.

En Ricard Làzaro és, per tant, un folguerolenc de la Plana de Vic, té 52 anys i en la seva vida s'ha dedicat a tirar endavant el negoci familiar de l'autoescola i actualment dóna classes de religió a alguns instituts públics de la mateixa ciutat de Vic, on desenvolupa una important tasca pastoral i de testimoniatge entre els més joves.

Demanem a Déu que vulgui animar encara més en Ricard Làzaro perquè l'any que ve pugui ja rebre el diaconat al servei de l'església diocesana de Vic.

El clergat de Vic es reuneix amb el successor del Bisbe Oliba.

Tue, 17 Jun 2008 23:35:38 GMT

Mil anys després, ni més ni menys. El 1008, fou elegit com a Abat de Ripoll el que fou el monjo Oliba, fill de Guifré el Pilós i germà del que seria el Comte de Besalú, Bernat Tallaferro, aquell que s'ofegà en el Roine trastocant els plans de repoblació i de reconquesta de la Catalunya cristiana.

Seixanta preveres del bisbat de Vic es donaren cita a Ripoll, bressol de Catalunya, per celebrar la jornada de final de curs amb el Bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova. El bisbe Romà, glossà la figura d'Oliba, remarcant que Crist és el mateix avui, com fa mil anys i com ho serà d'aquí en el futur.

En el marc bellíssim de l'església parroquial de Santa Maria de Ripoll, la capçalera de la qual fou reformada pel mateix abat Oliba, 'la Bíblia al cor de Catalunya impresa', tal i com diu Verdaguer, aquell qui, d'altra banda, fou coronat poeta del nostre país pel bisbe Morgades en la restaurada basílica ripollesa. També és el bisbe Morgades el qui reposa a l'entrada de l'església del monestir, la seva obra de restauració en plena renaixença catalana.

Tots aquests sentiments i vivències es creuen en l'esperit humà quan hom entra per la portada de Ripoll. Moltes d'aquestes recorden el qui en fou Rector, Mn. Ramon Tuneu, acs, qui va donar el seu actual esplendor a l'església ripollesa i que de ben segur no oblidaran els habitants de la capital del Ripollès: les figures del naixement de Jesucrist, obra de Fajula, del veí poble de Sant Joan de les Abadesses, qui també ha obrat la nova escultura figurativa d'Oliba a l'entrada del monestir.

Ripoll és molt més del que es veu i no és tant com hauria de ser.

Així també ens ho recordava el ponent de la jornada, el P. Jesús Oliver Sales, monjo de Poblet, que adreçà als assistents, en el recinte de la sala municipal d'Eudald Graells, la conferència sobre el mil·lenari de l'Abat Bisbe Oliba.

De fet, el P. Oliver reivindicava i es queixava que el mil·lenari d'Oliba no haurà tingut el ressò que es mereixia i els actes festius no hauran aconseguit sortir del territori del bisbat vigatà i, encara, dins de l'àmbit estrictament eclesiàstic.

L'Abat Oliba, pare de la pàtria per la fundació de monestirs, constructor i consagrant de temples i catedrals que articularen el territori català a l'entorn de la seva gran intuïció duta a la pràctica excel·lentment com fou la Pau i Treva, té un escàs ressò en l'actualitat de la cultura i societat catalanes. Per posar un exemple, no hi ha una avinguda o plaça suficientment importants a la capital de Catalunya dedicada a l'Abat Oliba.

D'altra banda, el gran acte que tingué lloc el diumenge 15 a Ripoll mateix, amb presència del President de la Generalitat, de bona part de l'episcopat de Catalunya, així com dels abats de Montserrat i de Poblet, així com del Prior de Cuixà, no tingué gens d'espai en els informatius de la Televisió de Catalunya. Se certificava així la gran al·lèrgia que senten els periodistes i les ments benpensants que els actes estrictament religiosos no han de tenir rellevància i s'han de reduir a l'àmbit privat, fins i tot a l'àmbit privat d'un càrrec eminentment públic com és el president Montilla i que assistia com a cap del Govern català. Un dels pecats, aquí el tenim, de la societat i cultura catalanes actuals.

Jornada sacerdotal.

La diada sacerdotal s'esdevingué el dilluns 16 i, com dèiem, fou pràcticament una tercera part del clergat diocesà la que assistí a la convocatòria realitzada pel bisbe successor d'Oliba. Es començà amb la missa d'acció de gràcies al monestir i es continuà amb la conferència del P. Oliver i es finalitzà amb el dinar de germanor. Al final del mateix s'anuncià amb gran solemnitat que, per al curs vinent, es comptaria amb dos nous seminaristes amb arrels a Ripoll. Sens dubte una molt bona notícia per a la nostra petita, pobra i terraendinsada diòcesi de Vic que, nogensmenys, ha donat a la història de Catalunya uns personatges prou rellevants.

Que Oliba, Bisbe de Vic, vetlli per l'Església que encara peregrina a Catalunya.

VOCACIÓ DE MATEU. EdE

Mon, 09 Jun 2008 22:41:21 GMT

Jesús crida Mateu a seguir-lo: Mt 9,9-13.

^9a Mentre se n'anava, Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, asegut al lloc de recaptació d'impostos i li digué: - Segueix-me. Ell s'aixecà i el va seguir.

BIC. Segueix-me, li diu Jesús a Mateu-Leví. Jesús crida per a ser columna de la seva Església a un home odiat com pocs entre els jueus: un home que els recordava diàriament el jou estranger de Roma i el sotmetiment polític en el qual vivien. A més ho celebra amb un dinar, el signe per excel·lència de la comunió i de l'alegria.

En quina mesura participem avui els cristians de l'escàndol i de l'estranyesa dels fariseus en veure els esforços de l'Església per obrir l'alegria del Regne als allunyats i als pecadors. És aquest un relat que ens convida a modificar la nostra imatge sobre els pecadors i els malalts.

BCI. En els textos paral·lels de Marc i Lluc, rep el nom de Leví.

Scio. Els altres evangelistes l'anomenen Leví, perquè era menys conegut per aquest nom, però ell s'anomena a ell mateix Mateu i publicà, sense témer declarar que la feina en la que s'empleava de cobrar els tributs públics, que era tingut per infame entre els jueus.

Cf.Mt 5,46. S'anomena 'teloni' el banc, taula o lloc on es cobraven les rentes públiques.

^{10 a} Després, mentre era a taula a casa seva,

BCI. No és clar si Mateu ha convidat Jesús a casa seva (cf.Mc 2,15) o si Jesús menja a la casa de Pere, el seu lloc habitual de residència (Mt 8,14).

Scio. Cf. Lc 5 i Mc 2. De Mateu, el qual va seguir el Salvador i va manifestar el seu reconeixement i goig interior, va celebrar un gran festí, al que va convidar el Senyor i als seus deixebles i a molts publicans i companys seus. Jesucrist va voler assistir a aquest convit i trfobar-se enmig d'aquests publicans i pecadors, com un metge, ple de caritat, que no pot curar els seus malalts, sinó sofrint també ell la seva mala olor i les seves molèsties (Gregori Naz).

^{10 b}van acudir molts cobradors d'impostos i pecadors i es posaren a taula amb Jesús i els seus deixebles.

BCI. Mt 11,19 (=Lc 7,34); Lc 15,1-2; 19,7. En el món oriental antic, els àpats eren considerats un moment privilegiat d'amistat i de comunió entre les persones. Els fariseus consideraven que menjar amb els pagans o amb pecadors era una font d'impuresa ritual. Els pecadors eren precisament aquells jueus que no guardaven les normes de puresa ritual prescrites per la llei de Moisès i que, per tant, vivien permanentment en estat d'impuresa. Pel seu ofici, els cobradors d'impostos eren inclososos invariablement en el grup dels pecadors. (Vegeu 5,46. nota q)

¹¹ Quan els fariseus ho veieren, digueren als seus deixebles:

Per què el vostre mestre menja amb els cobradors d'impostos i amb els pecadors?

¹²Jesús ho va sentir i digué: - El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts.

Scio. Va voler el Senyor fer conèixer als fariseus la malícia de la seva acusació, dient-los que, per als pecadors havia ell vingut al món; això és, per a aquells pecadors que reconeixent humilment els seus pecats, els detestaven i els esmenaven;

i no per als sans, això és aquells que, creient-se sans i justos, encara que en el seu cos covessin la corrupció, l'orgull i la hipocresia, semblants als frenètics, semblaven forts, però la seva fortalesa consistia en la violència i la forta febre que els consumia (St Agustí).

^13a Aneu a aprendre què vol dir allò de 'El que jo vull és amor i no ofrena de víctimes'

BCI. Os 6,6. Citat també en Mt 12,7. Vegeu 1Sa 15,22.

Scio. Aquest text d'Osees és el que els jueus no volien entendre.

El grec afegeix εις μετανοίαν és a dir, a paenitentia.

^13b No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors.

Scio. Així mateix ho relata Lc 7,33, com dient: 'jo m'estimo més el sacrifici interior del cor, que l'exterior o carnal. Els anomenà justos irònicament, i en el mateix sentit que Déu digué a Adam heus aquí a Adam, que és com un de nosaltres Gn 3,22, perquè aquests falsos justos es feien indignes de la misericòrdia de Jesucrist, pretenent que la negués als pecadors i excloent-se d'aquest mateix número' (St.J.Crisòstom)

Comentari homilètic: Mt 9,9-13. Jesús crida Mateu a seguir-lo. 2005.

Mentre se n’anava, Jesús veié tot passant...

Sovint apareix a l’Evangeli a Jesús que passa però que, a diferència de nosaltres, no passa de la gent, dels altres, sinó que es fixa en els que són al seu costat i que, d’una manera sorda i callada, l’esperen que els cridi, els faci posar dempeus i els ajudi a caminar. És el que succeeix avui amb Mateu, ell que estava al lloc de recaptació d’impostos i es deixa endur per la crida de Jesús, que li somou la seva vida, la seva existència, i la gira com un mitjó.

No hi ha cap moment, cap fet de la nostra vida que sigui insignificant als ulls del Crist. Ell passa sovint a prop nostre i ens convida a convertir-nos. Només els qui viuen amb els ulls de la fe ben oberts podran captar la seva presència i la seva crida, directa al cor personal de cadascú.

Quin és el lloc de recaptació d’impostos al que estem avui asseguts?

És possible que la nostra vida s’hagi instal·lat, s’hagi aturat davant de les comoditats, els avantatges personals, el benestar o, fins i tot, que davant del sofriment, la soledat o la por, ens recloguem, ens tanquem al nostre lloc de recaptació, per dir-ho així, i que ens hi refugiem, perquè creiem que allí hi ha la seguretat de la nostra vida. Però, atenció!, com diu Jesús en un altre moment, “qui vulgui guanyar la seva vida la perdrà, però que li perdi per mi i per l’Evangeli, la guanyarà per sempre”.

La nostra resposta ha de ser immediata: estem massa asseguts, massa instal·lats, doncs segur que perdem el nervi del ser cristians, del respondre a la crida de Jesús que passa pel nostre costat i ens crida amb veu forta i decidida: segueix-me.

A l’Evangeli està molt clar: els rics i poderosos agafats a les seves seguretats no poden entrar al Regne de Déu. Els qui serveixen els diners i no el Regne, ja tenen la seva recompensa i no cal que esperin res més.

Jesús s’asseu amb els pecadors i els cobradors d’impostos.

Aquest fet és molt significatiu de Jesús, ell acudeix a casa dels pecadors, dels mal considerats, dels que descobreixen, de cop i de volta que la seva vida pot tenir sentit responent a la crida que el Crist els fa. La seva paraula i la seva presència guareix les malalties i convida les persones a canviar de vida.

Perquè la paraula de Jesús no és paraula i prou, sinó que és paraula de vida, paraula que es transforma en vida i que, per la vida, transforma el nostre fer i el nostre entorn. Segur que si ens deixem tocar per la Paraula del Crist, tot canviarà al nostre voltant.

Per què el vostre mestre menja amb els cobradors d’impostos i els pecadors?

El murmuri dels adversaris de Jesús li arriba fins a les seves orelles. Ell ens sent i ens escolta, fins i tot en les nostres murmuris i lamentacions, encara que ens queixem contra ell, encara que li llancem les nostres acusacions. Quan ens convertim en adversaris seus és també perquè ell ens pugui escoltar i ens pugui guarir de les nostres malalties.

El metge, no el necessiten els qui estan bons sinó els qui estan malalts.

Però en definitiva, som tots els éssers humans qui necessitem el Crist, només que els uns creuen que no el necessiten i d’altres sí, els uns es creuen sans i els altres es reconeixen malalts i necessitats de l’Altre.

Jesús admet, però, que aquells qui no el vulguin no estaran obligats a admetre’l sinó únicament aquells que l’acceptin com a necessari, perquè reconeixin de quin mal pateixen els que s’adonin de la necessitat de viure segons l’Evangeli del Crist.

No he vingut a cridar els justos sinó els pecadors.

Per tant, els que Jesús cridarà no són pas els que es creuen que no necessiten res ni ningú, aquells que pensin que “jo sol ja m’ho faré”, aquells que es justifiquin dient: “a mi, no m’ajuda ningú”, sinó que Jesús ens convida a mirar el món amb ulls de misericòrdia, a saber-hi descobrir la crida a treballar en aquest món per deixar-lo una mica millor de com l’hem trobat, a transformar-lo gràcies a l’acció poderosa del Pare que treballa en nosaltres i ens fa temples de l’Esperit Sant.

Per acabar, fem-nos aquestes preguntes referents a l’Evangeli d’avui:

quin és el lloc de recaptació que haig de deixar, quines són les meves falses seguretats que m’allunyen del Crist i que fan que ell passi de llarg de mi?
de què li demano al Crist que em guareixi?
quin és el pecat que cal que a mi em perdoni?
quan el convidaré a casa meva, quan el deixaré entrar definitivament a la meva vida perquè em pugui transformar i ajudar a seguir el seu Evangeli?

HOMILIA DE LA TRINITAT

Mon, 09 Jun 2008 22:39:57 GMT

L’evangeli: Jn 3,16-18.

¹⁶ Perquè tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui la vida eterna. ¹⁷ Que Déu no va enviar el seu Fill al món per condemnar el món, sinó perquè el món sigui salvat per mitjà d'ell. ¹⁸ Qui creu en ell no és condemnat. Qui no hi creu ja és condemnat, perquè no ha cregut en el nom de l'unigènit Fill de Déu.

Diferència entre creure i no creure en Jesucrist.
El que creu no és condemnat, el qui no creu ja s’ha condemnat ara.

Quins són els valors de creure’s condemnat o no? Què significa això?

A quin grup pertanyem? Què n’és de la meva vida, de la dels meus?

L’HOMILIA 2005

Em preguntà una nena aquesta setmana: per què Déu és dolent?

Una nena de deu anys que no ha fet catequesi, que diu que els sants són déus i que no té punts de referència per a la visió religiosa de la vida. La seva pregunta, que em podia deixar descol·locat, venia d’aquest infant fill de Déu, que no ho sap, de fet.

“Dolent, per què dius que és dolent?”, li vaig dir jo.

“Per què s’enduu les persones, al cel, tal i com tu dius”, respongué.

No sé si ho he dit mai, jo això, potser li han dit que jo ho deia però haig de reconèixer que no és una expressió que jo faci servir amb normalitat.

Ràpidament, em va venir al cap el que diu Sant Pau a la carta als Romans on ve a explicar que “pel pecat entrà la mort en el món, i l’home paga el preu de la seva desobediència amb la mort, que l’arrenca del món”.

Al contrari, Déu ens estima molt i no ens deixa sols. No deixa que ens desesperem sinó que ens acompanya en totes les circumstàncies de la vida. A aquella nena, ningú no li ha dit que Déu vetlla per nosaltres des del cel i no deixa que ens passi res de mal.

Al nostre entendre, i des de la fe, fins i tot la mort ha perdut la seva força –‘oh mort, on és el teu agulló?’ també crida Sant Pau, perquè per a la persona que té fe, la mort ja no té força al damunt de l’home, sinó que veiem la mort com el traspàs a la casa del Pare, com tornar allí d’on hem vingut, a semblança de Jesucrist, que és allí d’on provenia, finalment, després de la seva vida entre nosaltres, de la seva Passió, Mort i Resurrecció.

Avui celebrem el diumenge de la Santíssima Trinitat. Nosaltres creiem en el Déu-Amor. Fins i tot Déu no s’ha volgut quedar sol sinó que ha volgut presentar-se a nosaltres formant una família: Pare, Fill i Esperit Sant. Un amor i una identitat que corre per la seva mateixa vida de Déu i que, per tant, ens arrossega també a nosaltres des del més profund de la nostra existència.

La Bona Notícia que avui anunciem és que Déu ens estima i ens ha creat per a la vida i no per a la mort. Cert que la vida és així, que la vida ens apareix com a injusta, com a dura, com a difícil... però no ens podem desesperar, perquè el nostre punt de referència és el Crist, aquell qui no tan sols ens ha dit el que hem de fer sinó que ho ha fet per a tots nosaltres.

En aquest punt, l’evangeli d’avui és molt explícit: “Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu”.

I no és viure ja ara en la condemna creure que la vida no té més sentit que el que li poguem donar en l’interior de l’existència terrenal?

I no és viure condemnat, pensar que no hi ha salvació i que la vida, més que un regal que cal guardar i cuidar, és més aviat una fatalitat i un càstig a la nostra persona?

Déu-nos-en-guard i que la Plena de Gràcia pregui sempre per nosaltres.

ESTUDI D'EVANGELI DE LA TRINITAT

Mon, 09 Jun 2008 22:38:58 GMT

Estudi d'Evangeli. BCI (1993) – BIC (1977) - P.Scio (1853)

LA TRINITAT: Jn 3,16-18.

^{16 a} Perquè tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit

BCI. Rm 5,8; 8,32; 1Jn 4,9-10. Gn 22,16; Mt 21,37; Mc 12,6; Lc 20,13.

Scio. Déu ha estimat els homes que ha enviat no un dels seus servents, no un àngel o un arcàngel, sinó el seu fill unigènit (τον μονογενή). Quin altre Pare va donar mai proves d'un amor tan gran a un fill seu, com el que Déu fa als homes davant de la seva ingratitud?

BIC. El Fill ve a salvar el món. Joan interromp el relat de la seva trobada i diàleg amb Nicodem per meditar sobre el que acaba de passar. Nicodem cerca la veritat, però de moment ha preferit la seva saviesa a la llum de Jesús. El drama de Nicodem és el drama del món.

Déu estima amb un amor tant gran les coses que ha fet, i a l'home en particular, que quan veu com la corrupció i la tenebra del pecat ha entrat en ells, vol salvar-los.

I envia el seu propi Fill. Veritable Déu i veritable home il·lumina amb la seva llum els que s'hi volen veure; enforteix amb la seva pròpia vida els que creuen en Ell; guia amb el seu Esperit els pobres que obren el seu cor a la recerca de salvació. Es mostra, en una paraula, com a camí, veritat i vida per a aquesta salvació.

El món, en Sant Joan, pot tenir dos significats.

Primer pot significar 'l'univers', tot allò que ja de per sí és distint de Déu. És bo, per ser una creació que ha sortit de Déu mateix. Significa especialment els homes que l'habiten: els pobles i les civilitzacions, el resultat de l'activitat i del treball humans. Segueix essent, en si mateix, bo.

Sant Joan ens diu que Déu estima aquest món (3,16; 13,1). A ell va enviar el seu Fill, perquè els homes creguessin en Ell (11,27).

Segonament designa també el conjunt d'homes que refusen el projecte de Déu, que uneixen les seves forces per a fer desaparèixer el signe de l'amor de Déu entre els homes: Jesús de Natzaret i la seva Església. Satanàs és el seu cap (12,31; 14,30; 16,11).

Creu tenir en si mateix el que només Crist pot donar. Per això 'aquest món' s'exclou de la savació. En aquest sentit Crist no pot ser del món (8,23; 17,14-16; 18,36); el jutja (9,39; 12,31); dóna la seva pau, no com la dóna el món (14,1-7) i, sobretot, ha vençut el món (16,33).

També afirma Sant Joan, en aquest sentit, que Crist no prega pel món (17,9).

Vol dir que la pregària de Jesús no concerneix el món, mentre prega pels seus deixebles. Però Jesús prega, perquè el món cregui que ha estat enviat pel Pare. El món que Déu estima fins a donar la seva vida per ell és el món pecador.

^{16 b}perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui la vida eterna.

¹⁷ Que Déu no va enviar el seu Fill al món per condemnar el món,

sinó perquè el món sigui salvat per mitjà d'ell.

Scio. Jo no he estat enviat al món com Moisès, aquell antic legislador, la llei del qual servia per a condemnar el món i l'univers; sinó com a Senyor i Redemptor, per emprar la meva misericòrdia amb els homes, per a treure'ls de l'esclavatge en què viuen i concedir-los la gràcia que justifica, enlloc de la llei que condemna. S.Ciril de Jerusalem.

Vivien els jueus en la convicció que Déu solament els estimava a ells i avorria totes les altres nacions i, per conseqüent, aquestes nacions eren incapaces de tenir cap part en el Regne del Messies.

El Senyor, contra aquesta opinió comuna, assentada entre els jueus, dóna a entendre a Nicodem, que el Senyor seria el Redemptor no solament dels jueus sinó també de les nacions de tot el món (cf. 1Jn 2,2).

¹⁸Qui creu en ell no és condemnat.

Qui no hi creu ja és condemnat, perquè no ha cregut en el nom de l'unigènit Fill de Déu.

Scio. La fi de la primera vinguda de Jesucrist és la salvació dels homes condemnats des d'Adam i en Adam. El qui creu en Jesucrist amb fe viva i animada de la caritat, se salva de la condemnació d'Adam.

Però el qui no cregui, i no profiti de la gràcia de l'Encarnació del Senyor, aquest queda comprès en la condemna d'Adam.

O, com diu Sant Joan Baptista, v.36, 'la ira de Déu caurà sobre d'ell'.

I és que la paraula 'jutjar' del text, d'ordinari s'entén com a 'condemnar'.

BCI. Una mateixa paraula grega signfica 'condemnar i jutjar'.

Vegeu també: 5,22.30; 8,15-16; 12,31-47; Ac 17,31.

BIC. Encara més, Crist no ha vingut a condemnar. Tampoc a separar els dos móns. Viurem envoltats de mal, com el blat i la cogulla. Però Crist va venir a salvar. Creure en Ell és començar a viure. Refusar lliurement la llum és jutjar-se i firmar la pròpia condemna.

Joan prefereix insistir en aquest aspecte: no és necessària una sentència condemnatòria del jutge sobirà. Tampoc la nega i fins i tot en parlarà una vegada. Però de fet és l'home mateix qui, per la seva obstinació per refusar la Veritat i tancar-se a la Salvació, està ja jutjat i condemnat.

UNA NOVA MONJA PER A SANTA TERESA DE VIC

Mon, 09 Jun 2008 22:29:26 GMT

Testimoni del Gran Silenci

Tota l'avinguda del Portalet feia olor d'encens. Les muralles de Pere III, que es remunten al segle XIII, ni més ni menys, i les argolles on es ferma el bestiar del Mercat del Ram anaven a ser silenciosos testimonis d'un esdeveniment que transcendeix el temps i l'espai: una noia jove anava a pronunciar la seva professió solemne en el monestir de les Carmelites Descalces de Vic.

La missa començava, puntualment, a les 11 del matí i jo feia tard, la processó d'entrada, amb més de 30 sacerdots, encapçalats pel Sr. Bisbe titular de la diòcesi, Monsenyor Romà Casanova i Casanova, i l'església de Santa Teresa plena de gom a gom, ja entonva el cant d'entrada, el Veni Creator Spiritus. De fet, la invocació de l'Esperit de Déu justament per a un moment que es preparava dins de la sobrietat, que no simplicitat, de la professió solemne de la Germana Maria Cristina de Sant Josep.

El quadre estètic, litúrgic i espiritual no deixa indiferent a ningú, a Santa Teresa. El gran retaule barroc, amb els seus daurats imponents, la gran pintura de Josep Maria Sert, que presideix l'esquerra del creuer, i més enllà, també a l'esquerra de l'altar, la reixa que identifica el Monestir de les Carmelites i a través de la qual sentiríem les veus orants de la comunitat religiosa del convent que Santa Teresa té a la Ciutat dels Sants.

S'esqueien dues festes marianes, de primer la Visitació de la Mare de Déu a Elisabeth. Així ens ho recordaven les lectures i, per altra banda, essent com era l'endemà del divendres del Sagrat Cor de Jesús, també recordàvem la festa del Sagrat Cor de Maria. Per això el Sr. Bisbe va voler remarcar que la vocació i l'esdeveniment que unia, en aquell temple, el cel i la terra, tenia com a protagonista la Mare de Déu.

En efecte, ens deia el nostre bisbe: “en aquesta celebració s'uneixen la paternitat de Déu i la maternitat de l'Església, la vida contemplativa i la vida carmelitana. Com Maria se n'anà decididament a la muntanya, també l'Església corre decidida cap a la humanitat, per a anunciar-li l'Evangeli.

És la fe la que fa gran l'Església, tal i com recordem abans de rebre la comunió: no mireu els nostres pecats, sinó la fe de l'Església, i és en virtut d'aquesta fe que l'Església no es cansa, com Maria, de cantar la glòria i la grandesa de Déu”.

Una monja per al segle XXI?

I és que el Sr. Bisbe no va voler deixar passar l'ocasió per a recordar la necessitat de la vocació a la vida contemplativa, que alimenta i anima l'Església. No es pot entendre l'Església sense les comunitats de vida contemplativa i no es pot entendre la vida contemplativa sense l'Església, perquè és la fe i la pregària la que fa fructificar la seva missió. Per això les monges preguen tant pels fidels, com pels sacerdots, com pels bisbes i el Sant Pare. 'Vivint aquí -li digué el Bisbe Romà a la Germana Maria Cristina- augmentes la santedat de l'Església' i també 'qui faci la pregunta de per què serveix la vida contemplativa és que no ha entès què és l'Església'.

Perquè l'Església no és tan sols una agrupació de fidels o una colla d'amics que es troben per a dur a terme una tasca, per molt encomiable que aquesta sigui, sinó que és la que continua l'obra de Déu en el món, la que ofereix eternament el sacrifici de reconciliació amb Déu, en l'eucaristia i la que distribueix els dons de la gràcia als fidels perquè creixin en la santedat i el seguiment de Jesucrist.

'El qui dóna el seu cor a un altre no és pas poc el que dóna', continuà el bisbe Romà, perquè sense amor no valdrien per a res qualsevol acció, per molt bona i exuberant que aquesta fos. D'aquesta manera, la Germana Maria Cristina no pronuncia els vots per a ella sola sinó per al bé de tota l'Església, donant vigoria, força i energia a l'acció apostòlica de l'Església, tal i com ens recorden els sants de l'ordre carmelitana: Teresa de Jesús, Joan de la Creu, Teresa de l'Infant Jesús, Teresa Beneta de la Creu, Meravelles de Jesús, que ens aconsegueixen des del cel la força i gràcia de Déu per a nosaltres, la seva Església.

Continuà la celebració amb el ritus de la professió religiosa

Aquests ritus, molt bonics, sentits i celebrats en la forta i severa sobrietat de Santa Teresa, posen el to i expressen el sentit que una jove es comprometi, amb l'ajut de la gràcia de Déu, al servei de l'Església, en aquell monestir concret durant tota la seva vida amb els vots d'obediència, castedat i pobresa.

Els vots els llegí la professanda, escrits del seu propi punt i lletra, en un document que, després de pronunciar-los davant del bisbe titular de la diòcesi i de la germana priora, es col·locà, com una ofrena més, damunt de l'altar eucarístic.

Igualment, es prosseguí amb la imposició del vel, per part de les germanes de la seva comunitat, així com també la col·locació de la corona de roses damunt del cap de la nova professa Maria Cristina.

En el moment de la seva professió solemne, se sentí el gran silenci: 'Jo, la germana Maria Cristina de Sant Josep, faig la meva Professió Solemne, i prometo obediència, castedat i pobresa a Déu nostre Senyor, a lal Benaurada Verge Maria del Mont Carmel i a vós, Mare Priora, i a les vostres successores, segons la Regla Primitiva de l'Orde de Carmelites Descalços i les nostres Constitucions, fins a la mort'.

Aleshores hi hagué el bes i l'abraçada de pau dels seus pares i germans, que eren tots a la missa de professió solemne. La missa continuà amb l'eucaristia i amb els parlaments finals, on destacarem que el Sr. Bisbe anuncià que al convent de Santa Teresa només hi ha vint-i-una places, i que la germana Maria Cristina ocupa la tretzena. Per això, convé que s'apressin aquelles que vulguin entrar al monestir perquè hi ha números clausus.

Una família molt fructífera

La germana Maria Cristina Gimeno és la petita d'una família de nou germans. Els pares es diuen Martí i Maria Cristina i així com el pare és nét del pintor Gimeno, la mare és una exiliada cubana que va arribar a Santander l'any 1961, en l'últim vaixell fletat pel Marquès de Comillas, després de la Revolució castrista. En els seus ulls i les seves paraules es notava el record dels sofriments passats en aquells anys.

Com ella mateixa diu, en el castellà de marcat accent cubà, 'el sofriment pot acostar-te o pot allunyar-te de Déu. A mi, m'hi va acostar i aquí estem'.

No eren paraules vanes. Dels nou fills del matrimoni, hi ha quatre carmelites descalces, una de les quals a Barcelona, al monestir de la Immaculada, i dues més a Igualada, així com la Maria Cristina a Vic. També es compta amb un germà cistercenc, al monestir de Sant Isidre de Duenyes, a Palència, a més a més d'un capellà diocesà, que és actualment vicari a la parròquia de Sant Pius X, a Barcelona, al barri del Congrés Eucarístic.

Demanats els pares per quin era el secret d'haver tingut una collita tan abundant de vocacions, responien senzillament “només s'han de demanar i aquesta és la resposta. La pregària quotidiana a casa, el rés del rosari que sosté tant les famílies, i en especial les mares, en aquests temps en què patim tant les mares pels fills. Per això nosaltres som especialment devots de Santa Teresa de l'infant Jesús, de Lisieux, promotora de les vocacions a la santedat. I és que Santa Teresa és una més de la família i sempre les seves paraules i els seus escrits són els que ambienten i donen sentit a la vida de casa nostra. Oi que sí?” li etzibava a un dels seus fills que l'escoltava atentament, així com el seu marit que corroborava el que la seva esposa deia amb gran passió.

Fou ella la que abandonà última l'església de Santa Teresa, perquè no podia deixar de donar gràcies a Déu per aquell esdeveniment que acabava de succeir i que unia el cel i la terra en un gran bes.

FELICITAT DIVINA

Sat, 02 Feb 2008 21:52:03 GMT

Donar sempre gràcies a Déu.

Si la setmana passada us parlava d'aquells avis que, tenint de tot, eren infeliços, en canvi avui us vull parlar d'un altre matrimoni d'avis que, a més viuen al davant mateix d'aquells dels que us deia. A aquests els he anat a veure aquest divendres, perquè la seva filla així m'ho havia demanat, i varen estar molt contents de rebre a casa Nostre Senyor: es varen confessar i varen rebre la comunió, amb tota senzillesa i alegria. En canvi, fixem-nos-hi, els de la setmana passada em van posar excuses per combregar un altre dia que no aquell que tenien Nostre Senyor al seu davant, no se'n van adonar.

Encara, dies enrere ens adonàvem i reconeixíem que nosaltres estem en deute amb Déu, que és a Ell a qui li devem tot: el que som, el que fem, el que tenim, el que pensem i el que creiem, i com massa sovint li fallem a Déu, el nostre Creador i el nostre Pare, perquè anem a la nostra i ens deixem dur per l'egoisme, per l'enveja, per l'orgull, pel pecat, en definitiva.

I és que la felicitat és per a aquells que se la mereixen i la reben amb alegria, és el que ens diu Jesús en el Discurs de la muntanya (Mt 5), fins i tot quan les coses a la vida no acaben d'anar com a nosaltres ens semblaria que haurien d'anar.

Sempre hem de donar gràcies a Déu i ell, de fet, només espera això de nosaltres, perquè, sinó a qui li devem la vida?

Si estic malalt, sempre li puc donar gràcies per la gent que em cuida, perquè podria tenir una cosa pitjor, perquè hi ha tractaments i cures que puc rebre gràcies als avenços de la medecina.

Si he tingut un accident, he estat de mala sort, la fatalitat m'ha caigut a sobre, li haig de donar gràcies, perquè encara podria ser pitjor.

I per sobre de tot, donar-li gràcies perquè Ell no em deixa mai sol, i tinc en ell el meu consol i la meva companyia.

La felicitat la tenim a tocar dels dits.

Sense anar més lluny, aquest dissabte estava amb una família jove amb dos fills, tots dos treballen, ell és empresari i m'explicava les dificultats actuals per tirar endavant i com, molts dies, quan tornava a casa cansat per tota la feina feta i que no sempre tenia els fruits desitjats, encara donava gràcies a Déu perquè tenia una família que l'esperava, perquè tenia una esposa i uns fills preciosos que són el sentit de la vida i la plenitud de l'amor.

O bé el mecànic, que quan li duc el cotxe sempre fem la xerrada, no sé si em cobra aquella hora que parlem! I ell, que és una mica filòsof, encara que no ho sàpiga, em venta aquesta: 'si, avui dia, sembla que ho tinguem tot, però què tenim ara que no tinguéssim fa vint anys i, en canvi, la gent va pel carrer emmurriada i empipada amb ella mateixa. La gent no és feliç!'.

Diada de Mans Unides

Encara més, celebrem la col·lecta per a Mans Unides, una organització que volem ajudar per al desenvolupament i contra la fam en el món, treballen en molts racons del nostre planeta que podem ajudar, perquè encara que pensem que necessitem tots els diners per a nosaltres, al contrari ens adonem que jo puc ajudar els pobres del tercer món, des de la meva petitesa, perquè n'hi ha que estan molt més necessitats que jo i, amb el meu donatiu, m'estic fent uns amics que m'obriran les portes del cel, n'estic segur.

La Mare de Déu de Lurdes.

Enguany celebrem els 150 anys de les aparicions de la Immaculada Concepció a Lurdes, a França. Els que hem tingut la gràcia de fer aquesta experiència amb els malalts, hem pogut ser testimonis del miracle de Lurdes que és que, tots, bons i sobretot malalts, davant la Mare de Déu, ens adonem que, encara que jo pugui estar malalt o necessitat, sempre n'hi ha un altre que necessita del meu suport, del meu ànim i del meu ajut. Maria ens té sempre presents, la nostra Mare del Cel no deixa que prenguem mai mal.

Quina és la recepta màgica?

A aquesta pregunta, massa sovint se la contesta dient que no n'hi ha de fórmules màgiques, justament perquè no és màgica, sinó que és el més quotidià que ens puguem imaginar, perquè es tracta de tenir Déu en el nostre cor.

No hi volem tenir les coses, els objectes creats, sinó el Creador: no ens farà feliç ni el cotxe millor, ni la casa més lluïda, ni els diners, ni els plaers, ni les assegurances, ni seguretats, sinó únicament el Creador que ens dóna el seu Fill Jesucrist perquè estigui en el nostre cor i sigui, d'aquesta manera, la llavor de vida eterna que brosti amb força.

La felicitat és per a aquell que la desitja i la busca, que l'accepta en la que Déu mateix li dóna i no allò que em penso i m'enganyo pensant en el que hauria de fer, de ser, de tenir i no sóc, ni tinc, ni faig. És el camí de l'eterna insatisfacció.

Déu ens crida a la felicitat, a la salvació. L'eucaristia és la felicitat de Déu sembrada en el nostre cor. Tinguem sempre Déu en el nostre Cor, llavor de felicitat.

ESCALFAR EN MI LA CRIDA DE JESÚS A SEGUIR-LO

Fri, 01 Feb 2008 22:43:38 GMT

ESCALFAR EN MI LA CRIDA DE JESÚS A SEGUIR-LO EN LA MEVA VIDA

Situacions de desànim i manca de fe

Una situació d'aquesta setmana: anava a veure uns avis que s'estan tancats a casa, una casa tota nova, que encara no deu tenir ni dos anys, de tantes com se'n fan al nostre voltant. Al garatge, me'l van ensenyar, un cotxe de gamma alta -repeteixo, de gamma alta- nou i, com qui diu, per estrenar. Semblava que ho tenien tot, però no. Els faltava tot, perquè no eren feliços. En les seves paraules només hi havia lamentacions:

que si hauria pogut ser d'una altra manera,
abans la gent s'estimava més,
abans la família vivia més unida,
si jo tingués uns quants milions més,
abans, abans, abans...
si no fos... la sabem, aquesta cançó.

I en canvi, no s'adonaven que viuen en un país com el nostre, on la gent té tot el dret a la vida, a ser curats i ser cuidats fins a l'extrem de la pròpia existència,

on no ens adonem que, si la família no ha estat el que hauríem volgut que hagués estat, en canvi, continuem tenint bona part dels nostres al voltant, que cuiden de nosaltres, que ens estimen, que es preocupen.

Oi més quan a la casa hi ha gent jove, que encara s'ha d'obrir pas a la seva vida, que està en procés d'estudis, que ha de viure engrescada i motivada per buscar el millor per a ells i per als seus, perquè la vida, avui, és molt llarga; el món dóna moltes voltes i després d'una pujada, ve una baixada; després d'una temporada de vaques grasses, en vénen de magres.

En definitiva, no sabem què tenim, i no sabem donar-ne gràcies a Déu.

Cal mirar endavant, perquè el futur, el temps, és d'aquells que se'l busquen i se'l demanen. El destí ens el fem cadascú amb la nostra vida i el nostre treball.

A més que tots estem destinats a la Salvació, perquè Déu ho vol així, però moltes vegades som nosaltres els qui no ens volem salvar i volem viure com a condemnats. És aquesta la sensació que vaig tenir en visitar aquella casa.

Perquè el que és inevitable és que una situació i una espiral d'aquest estil no té solució: si caus en l'espiral del desànim i de la lamentació és com si volguessis avançar però mirant enrere, aleshores segur que s'acaba caient.

Una situació com la que acabo de descriure està marcada per una gran manca de fe, i com a manca de fe, també manca d'esperança, tot es va enfosquint i no hi ha possibilitat d'ensortir-nos-en. Evidentment, la pràctica eucarística d'aquella família era nul·la i, si alguna vegada havien tingut fe, ara es queda en quatre costums un tant supersticiosos que no porten enlloc.

Com pot ser que persones grans, avis i àvies, que en la seva joventut havien estat formats en la fe i en la pràctica eclesial, ara resulta que no vénen mai a missa ni tan sols ho troben a faltar? No ho podré entendre mai!

Només si ara veig que viuen en un infern, perquè per a ells la vida no té sentit, no saben què hi fan en aquest món i tot ho veuen gris i desesperant.

Jesucrist ens continua cridant.

En efecte, Jesús passa al nostre costat avui, en aquests començaments d'any, i em diu, em crida: 'Ei, que el Regne del Cel és a prop: no t'adormis, no et desanimis, no t'arronsis, deixa la rutina, deixa el teu estil de vida gris i segueix-me, perquè jo et faré pescador d'homes'.

L'ESCALF RENOVAT DE LA FE EN MI

Fri, 01 Feb 2008 22:41:51 GMT

M'ho diu a mi, a cadascú dels que avui hem rebut l'Evangeli, si no estàvem massa despistats. A mi em continua dient: 'posa en pràctica el teu baptisme, viu la teva fe i mira de viure-la amb el màxim d'intensitat, no posant excuses de mal pagador o deixant-ho tot per al dia de demà, o per a una situació límit. Al contrari:

no miris enrere,
no pensis en el que hauria pogut ser d'una altra manera;
no et torturis ni t'amarguis pensant que les coses podrien haver estat diferents, podrien haver passat altrament, perquè tot això ja és història, ja és passat;
cal mirar endavant.

I què li responc, jo a Jesús?

Imaginem-nos que Pere i Andreu, Jaume i Joan li haguessin dit:

no, és que nosaltres tenim molta feina aquí, és que estem molt ocupats,
és que el meu pare Zebedeu no sé com s'ho faria sense nosaltres;
és que ja som grans, o no som res, no hem fet estudis, ni tenim cap especialització,
no som gent considerada socialment,
no tinc diners, no sé fer res, tinc un passat fosc, turbolent...

I Jesús em continuaria mirant i dient:

'Escolta, deixa-ho tot i segueix-me i et faré pescador d'homes!'

Així, quina excusa posaré jo, avui, al Senyor, si el Regne del Cel és a prop?

Doncs a mi em toca viure aquest Regne de Déu que ja ha estat sembrat en el meu interior des del baptisme i em miraré el futur amb il·lusió i alegria, perquè segur que Déu m'hi té reservades moltes sorpreses que només seran per a mi si sóc en el lloc adequat en el moment precís.

Estimats, davant de la crida del Senyor, doncs:

quines grisors, desànims, manques de fe, d'esperança i de caritat haig de deixar enrere en la meva vida? Perquè la grisor és una prova que el diable està instal·lat en la meva vida i no em deixa seguir Jesucrist, per desànim i manca d'esperança.
Quines actituds d'esperança, de fe, de vida d'Església haig d'adoptar sense més dilacions, sense deixar passar més el temps? Perquè l'alegria és un fruit de l'acció de l'Esperit Sant en mi, que transforma la meva vida, sin prisa pero sin pausa.

Només aquell que respon amb alegria i despreniment a la crida del Senyor és digne d'estar al seu costat, ara i per sempre.

LA FI DEL MÓN, PER QUAN?

Thu, 22 Nov 2007 20:59:31 GMT

Sofrint amb constància, us guanyareu per sempre la vostra vida.

Jesucrist ens diu que cal guanyar-se la vida per sempre, que no és altra que la vida eterna. Aquesta massa sovint l’hem deixada de banda i n’hem prescindit, quan de fet, és l’única que podem esperar, donat que la vida d’aquest món, si alguna cosa sabem és, justament, que té una data de caducitat que nosaltres desconeixem però que de ben segur arribarà.

Només podem esperar la vida eterna, la vida per sempre, com diu l’Evangeli de la destrucció del temple i del començament de les calamitats (Lc 21,5-19). Un Evangeli que la tradició sempre ha associat amb un anunci apocalíptic de la fi dels temps.

Lluny de desanimar-nos, al contrari, rebem un anunci d’esperança perquè ens fixem que de desastres, horrors i angoixes n’hi ha hagut tota la vida, des que l’home és home. En tot cas, busquem un senyal d’orientació perquè enmig de la tempesta poguem continuar avançant. Quants moments de tempesta, de veure-ho tot fosc hi ha hagut en la nostra vida?

Comentàvem amb un pagès de casa nostra que ara el negoci no va del tot bé, que reben moltes pressions de tots tipus, dels preus, dels costos, de les vendes, dels obstacles que posa el govern per tirar endavant l’explotació i, en canvi, em va sorprendre quan aquell jove em va dir: temps millors vindran!

Vaig entendre que em trobava davant d’un pagès autèntic, d’aquells que diuen davant de la sequera ‘no hem canviat d’amo’, ni que s’esvera perquè de cop i volta tot sembla més difícil i complicat. El pagès de veritat somriu i espera temps millors, aguaita el pas de la tempesta i surt a arreplegar el que li pertoca.

Nosaltres hem d’aprendre d’una conducta així d’esperançada, que brolla, de fet, de l’Evangeli mateix: el treball i la paciència constant, és a dir, la perseverança és el que salva la nostra vida i ens aconsegueix la vida per sempre, justament perquè ens deixem guiar per l’Evangeli de Jesucrist, també en temps de tempesta, de foscor, de persecució, de soledat.

La clau es troba en la perseverança.

Sofrint amb paciència tots els mals que us puguin fer els vostres enemics, els qui us volen mal, inclosos aquí la malaltia, la soledat, la mort, el fracàs, la pobresa, el dolor...

Són proves que hem de passar i que Déu ens envia per posar a prova la nostra fe i la nostra perseverança perquè, confiant en Ell, vencem els obstacles que ens hi separen, tal i com féu Jesús en la seva Passió, que no dubtà a avançar pel camí de la creu fins arribar al punt àlgid de la redempció. No hi hauria salvació possible si Jesús no hagués acceptat el seu camí de dolor i de mort.

El contraexemple el trobem en aquell banc que m’enviava, fa una setmana, una propaganda perquè demanés un crédit de 6.000€ per poder comprar i gastar en les properes festes de Nadal. No et preocupis, em deia el banc, podràs tornar-ho en 8 anys! Aquesta és l’esperança que ven el nostre món consumista, que ens empresona de per vida per coses que no omplen el nostre cor.

Senyals al cel, treballs a la terra.

Els senyals del cel –terratrèmols, tsunamis, horrors i angoixes diverses- no són res més que el que cada generació ha de contemplar, essent-ne testimonis i vencent-los. Diu aquest passatge de Sant Lluc que citàvem: ‘quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt perquè molt aviat sereu alliberats’.

No sabem quan passarà però sí que sabem que passarà i que seran proves dures. Les podrem superar amb la Gràcia de Déu perquè el Senyor no ens envia cap prova que no siguem capaços de vèncer amb el seu ajut infal·lible. La vinguda del Senyor que esperem és la manifestació plena del nostre alliberament. Un alliberament desitjat enmig de tantes opressions com sofreix la humanitat en aquest món.

Invitació a la vigilància.

Vivim, doncs, en un constant clima de tensió. No hem de romandre passius, sinó actius i vetllant contra tot allò que ens pugués arribar a separar del Senyor Jesucrist i de la seva Gràcia. El compromis a favor del seu Regne en aquest temps d’espera ha de ser en nosaltres ben clar, definit i decidit. Aleshores, la nostra vida regnarà en la tranquil·litat i la pau tot esperant la vinguda de Crist.

La fe en la resurrecció

Wed, 14 Nov 2007 16:36:58 GMT

Els cristians creiem que no morim definitivament, que la mort no és l’última paraula sobre la vida. El relat dels Macabeus (2Mac 7) és el d’uns personatges que es varen revoltar contra el poder invasor dels grecs, pel segle II aC, i que no varen acceptar de cap manera la nova religió que els imposaven. Per això varen ser molts perseguits, torturats i assassinats, perquè no volien deixar-se vèncer en la seva consciència i trair la seva religió.

Aquest passatge de l’Escriptura ens recorda, sense anar gaire lluny, a la persecució religiosa que hi va haver a casa nostra pels anys 1930, on per a poder fer la revolució marxista calia eliminar físicament aquells que eren portadors i transmissors de la fe. Ens ho recorden les creus que hi ha als marges de la carretera de Sant Boi, a l’entrada de Casanoves o la placa que custodiem al cementiri de Vinyoles. Els nostres beats, 7 germans de La Salle, així com també 8 preveres i 1 germà de la Sagrada Família que tenien relació amb els nostres pobles de Sant Hipòlit, Vinyoles o Orís i que també varen ser cruelment morts pels revolucionaris d’aquell temps.

Ells no varen estimar tant la vida biològica en aquest món, sinó que la varen preferir guardar per a la vida eterna i, abans que renegar de la fe, es van donar als seus assassins, no sense abans invocar el perdó de Déu i encomanar-se a Crist Rei. Aquest diumenge 11 de novembre, tota la diòcesi està convocada a la Catedral per celebrar la beatificació dels nostres màrtirs i dels altres que estan en camí de la santedat.

El passatge dels Macabeus ens recorda que, per damunt de tot, nosaltres ens trobarem amb Déu i que és a ell a qui presentarem la nostra vida i que serem jutjats per aquell qui ens ha creat; que la vida actual no és la definitiva i que, mentre som en aquest món, ens hem de guanyar la vida eterna, posant la nostra fe en Jesucrist mort i ressuscitat que, des del nostre baptisme, ressuscita en nosaltres.

Per a la vida i no per a la mort.

Perquè estiguem-ne certs, hem estat creats per a la vida i no per a la mort. Efectivament, la vida biològica, la que tenim en aquest món, és el més gran miracle que Déu ha fet. Si ens hi fixem, per molt que els científics busquen traces de vida en l’univers, no en troben, i molt menys en trobaran en el nivell de desenvolupament que hi ha en aquest món.

Aquest fet ens vol dir que tot en l’univers, en les galàxies, en el Sistema Solar, ha estat pensat, per Déu, perquè en aquest petit planeta, en aquesta bola de pols que és el nostre planeta Terra, hi hagués vida i hi hagués vida humana, perquè Déu s’ha creat la humanitat per estimar-la i perquè compartís amb ell l’eternitat, l’amor, el perdó i la pau.

De fet, quan nosaltres celebrem la missa, estem en connexió còsmica. Sí, oi tant, perquè ens recordem dels nostres difunts, i ho fem no com qui se’n recorda d’algú que ja no hi és i prou, sinó que estem fent present entre nosaltres la seva vida, la seva persona, perquè per a nosaltres els cristians, els nostres difunts no moren per sempre, no desapareixen en el no res, sinó que estan cridats a la vida mateixa de Déu, a la vida eterna. Per això els tenim presents i són ben vius entre nosaltres, no pas perquè s’ho hagin merescut, que nosaltres no ens ho mereixem perquè som pecadors, sinó perquè Déu ens ha volgut salvar en Jesucrist.

Els científics diuen que les persones canviem de cos cada vuit anys. Fixem-nos-hi, en especial en els infants que no són els mateixos ara que fa vuit anys, i no seran els mateixos d’aquí a vuit anys. Aquests canvis també els podem observar en nosaltres, si pensem com érem fa vuit anys i com serem d’aquí a vuit anys, totalment renovats, tots els elements químics del nostre cos estarà renovat i serem uns altres. ‘Jo sóc un altre’ diu Riambaud.

I a l’igual que el cuc de seda no sap què li passa quan es tanca en el capoll, nosaltres tampoc no sabem què ens passa quan morim en aquesta vida, però sí que podem estar segurs que la força de vida de Déu s’obrirà pas en nosaltres, en la nostra vida mortal i ens donarà la mateixa vida de Déu. Com el cuc que es transforma en papallona; com d’un bosc cremat que encara en surt més vida com de la mort en surt la resurrecció, nosaltres estem cridats a viure per sempre amb Déu, i és gràcies a Ell que viurem, com ens diu l’Evangeli d’aquest diumenge (Lc 20,38).

No sabem com serem quan ressuscitarem. Ara bé, des d’ara podem viure com a ressuscitats, no pas per la nostra força i virtut, sinó per la força i virtut de Déu que actua en nosaltres i ens fa homes i dones nous, des d’ara i per sempre.

ZAQUEU, LA MIRADA ATENTA DE JESUCRIST

Wed, 14 Nov 2007 16:35:50 GMT

Zaqueu, la mirada atenta de Nostre Senyor

Els cristians som persones que tenim un desig molt fort de trobar-nos amb Crist. Ell és l’Etern, el Bo, el Veritable, el Sant. I en canvi, nosaltres experimentem massa sovint que som imperfectes, pecadors, que ens equivoquem sense voler o volent, que causem el mal que no voldríem cometre i que el bé que voldríem, moltes vegades l’ometem, l’oblidem i el deixem per a més endavant.

Zaqueu, el nom del qual significa 'el pur' (Lc 19,1-10), vol trobar-se amb Jesús i fa l’impossible. La seva curta talla, més que no pas un tret físic és un tret espiritual, una consideració interior de la persona que, en buscar Jesús, no té la suficient alçada per veure’s cara a cara.

Recordem per un moment que Herodes també volia veure Jesús (Lc 23,8) amb una curiositat que no passa més enllà de la xafarderia, de les revistes del cor, un personatge famós que passa per allà a la vora i que el volem veure amb els nostres propis ulls, no en tenim prou que ens ho expliquin. Però un cop l’haurà vist, i s’haurà adonat que és un home com un altre, a més d’estar condemnat a mort, aleshores, perderà tot el seu interés i el deixarà estar. Ja no està al centre de la seva atenció i cap a una altra cosa, canviem d’activitat. Herodes no hi posarà més la intenció, justament perquè la seva intenció és frívola, sense densitat, sense importància. Jesús no malgasta la seva mirada perquè sí, per curiositat o xafarderia. La seva mirada és font de fe, de felicitat, d’amor. Herodes no n’és digne.

Zaqueu, en canvi, es deixarà atrapar per Jesús. Diguem que l’important no és veure Jesús sinó creure en ell. I Zaqueu estava preparat per a creure. Per això, en el joc de mirades, no és tan important que Zaqueu el vegi com que Jesús es fixi en ell: ‘baixa, Zaqueu, que avui m’he d’ostatjar a casa teva’ li diu el Senyor.

Quins no devien ser els pensaments de Zaqueu davant d’una proposta inaudita com aquella, com és que un personatge com Jesús volgués venir a casa d’una persona de mala reputació com ell mateix? Quins no varen ser els mals pensaments i les crítiques que havien de sortir dels enemics del Senyor Jesús?

Jesús no tan sols veu Zaqueu sinó que el mira, s’hi fixa, el salva, el contempla amb els ulls de la seva infinita misericòrdia. El va mirar com va mirar també Natanael, allà a sota la figuera, abans que Felip el cridés (Jn 1,48). El va mirar com féu amb Pere, després de les seves negacions (Lc 22,61). La mirada de Jesús no és neutra, no és perquè sí, penetra els fons dels cors, destria el bé i el mal i el negatiu es fon, desapareix, perquè la seva mirada és amorosa i redemptora. Després de ser mirat per Jesús, la vida canvia, com ho demostren les conversions dels personatges que acabem de citar.

I nosaltres? Avui hem vingut a l’església per celebrar la missa. Portem amb nosaltres les nostres intencions. A alguns ens han convidat, d’altres creiem que avui és el dia que em tocava venir a complir i així ho faig, d’altres perquè crec que és la meva obligació i el meu costum que no trencaré pas ara. En tot cas, la iniciativa sempre és del Senyor i és a ell davant de qui ens presentem, amb tot el que som, el que pensem, el que ens preocupa. Estar al seu davant, rebre la seva Santa Paraula, combregar amb el seu Cos Ressuscitat és acceptar que el Crist em tiri una radiografia i em conegui interiorment, amb les meves virtuts i amb els meus defectes; amb el que tinc de bo i el que tinc de dolent. Ell m’accepta tal i com sóc, la seva mirada em purifica i la seva eucaristia m’eleva a la seva divinitat. Perquè Jesucrist-Déu s’ha fet home perquè l’home-Crist esdevingui Déu.

Però a tots avui Jesús ens projecta la mirada al damunt i jo puc tenir vàries opcions, vàries possibles reaccions:

- a mi això no em diu res, no veig que Jesús em miri; però resulta que és ell qui truca a les portes de la meva vida i em demana de fer estada amb mi;

- puc respondre dient, aquí em teniu. No pensava que avui m’havíeu cridat però estic molt content d’haver-me trobat amb Vós, i aquesta serà la meva actitud, la meva disponibilitat, trobar-me amb el Senyor és el millor que em podia passar avui i no podia començar la nova setmana de manera millor.

El Senyor ve a hostatjar-se a casa teva, no entre les teves quatre parets, sinó en el teu cor, en el teu esperit. Ell ve a renovar el teu mateix Esperit perquè tu visquis com Déu vol que visquis. Amb la seva felicitat i el seu amor que ell ha guanyat per a tu, gràcies a la seva passió, mort i resurrecció.